Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

Castanyoles

Els que tenim la sort de treballar o haver treballat en un museu etnològic, sabem que això de l’etnologia o l’etnografia per la gran majoria de ciutadans és una cosa força desconeguda i misteriosa… És cert que molts museus que mostren objectes de la vida quotidiana, incorporen aquest mot – etnogràfic o etnològic – en el seu nom, i a continuació diuen “de…” afegint el nom de la vila, poble, ciutat o comarca que correspongui. Són els anomenats museus locals o comarcals. Com el Museu Etnològic de Barcelona, però en el nostre cas, custodiem objectes dels cinc continents. Per pròpia experiència en això del nom, us diré que més d’un cop he estat temptat d’iniciar una hilarant col·lecció on reuniria els despropòsits que he arribat a veure escrits en la correspondència o que he sentit en algunes converses. Trobar un sobre adreçat al Museu Ontològic, Enològic, Antològic, Emològic, Orològic, Ortològic i molts més “pseudo noms” – això sí, amb la resta de l’adreça escrita correctament -, ha estat habitual en la correspondència rebuda al Museu Etnològic de Barcelona durant anys. I és que, pel que sembla, la majoria de ciutadans no coneix o no està massa habituat a anar a aquest tipus de museus. Per contra, i a causa de les onades mediàtiques de la moda, moltíssima més gent s’atreveix a definir què és, suposadament, la “moda ètnica”. Potser la moda étnica és només la que s’inspira en motius forans més o menys exòtics? És que una moda inspirada en motius o colors més nostres i reconeixibles no seria moda ètnica? O és que nosaltres no som una ètnia o no som indígenes? No vull entrar més enllà d’aquest punt perquè hi hauria mooolt que aclarir…

Dibuix a El Arte Popular Espanol (1953)
Dibuix a El Arte Popular Espanol (1953)

Constantment estem bombardejats de tòpics que acceptem sense massa problemes (ja sabeu… els catalans som garrepes, els andalusos ganduls… tots els espanyols ballen flamenco o duen barret charro mexicà o cordovès… segons les botigues de les Rambles de Barcelona, és clar…), i emetem judicis sense prou informació, o rebutgem determinats conceptes o objectes que ens semblen estranys, aliens, sovint sense conèixer-los massa. I això em remet a l’objecte d’avui, que és un instrument de música.

Són unes castanyoles. Instrument que els fenicis ja coneixien i, com el comerç, van escampar per tota la Mediterrània. I ara, deixeu-me fer-vos una pregunta que us contestareu vosaltres mateixos. Quan he dit castanyoles… Qué és el primer que heu pensat…? Cadascú ho sabreu, però jo avui vull parlar-vos d’unes castanyoles que no són, n’estic segur, les que heu imaginat. Són força especials pel seu ús i també per la forma. I ho són perquè formen part de l’origen de la nostra tradició castellera, Patrimoni Immaterial de la Humanitat des del 2010. Són unes castanyoles del Ball de Valencians, nom que antigament rebien les representacions dels castellers i que constava de diverses figures, una de les quals era una torre humana. Vet aquí l’origen dels castells. El cert és que no hi ha documentació tan antiga que permeti esbrinar un origen anterior de les torres humanes a una o altra zona geogràfica. És cert també que, ja al llarg del segle XVIII més d’una trentena de pobles del Camp de Tarragona l’oferien en les seves festes i que aquesta dansa va escampar-se per les localitats del territori tot i que va començar a desaparèixer a finals del segle XIX.

Ball de Valencians - Dibuix d'autoria desconeguda i sense datació.
Ball de Valencians – Dibuix d’autoria desconeguda i sense datació.

I, no és menys important que l’etnògraf Ramon Violant, recol·lectés l’any 1946 a Prades, al Baix Camp, per a l’actual Museu Etnològic de Barcelona, un joc de castanyoles, masculines, usades pels dansaires del Ball de Valencians de Prades caigut en desús, diu, feia uns 35 anys i que procedien d’un dansaire. Vol dir això que segurament van ser usades fins el 1910 aproximadament i que a hores d’ara ja són més que centenàries… Les compraven fetes a Reus per 20 pessetes (12 cèntims d’euro…!), però moltes se les feien ells.

Vull acabar dient-vos que amb el secret d’avui m’he quedat, segons diu el refranyer popular, content i alegre com unes castanyoles.