Tarota

Hi ha qui té tendència a pensar que els museus etnològics o etnogràfics són com de segona fila i els objectes que custodien no tenen massa interès. A més, sovint he sentit parlar de “coses velles”, “d’aquests trastos”, “d’aquelles vellúries”… L’etnologia té això: es fixa en objectes de la vida quotidiana i, de tan quotidianes com ens són les coses, no se’ls dóna importància. Ni a les coses d’aquí ni a les de fora d’aquí. Però la tenen. Els professionals que hi treballen estableixen criteris clars d’adquisició dels objectes i, des del punt de vista del Conservador que decideix comprar-los o acceptar una donació, per exemple, cal tenir un sisè sentit.

En l’inici del nostre museu, objectes que ja s’havien adquirit durant la dècada dels anys 30 i 40 del passat segle XX i que van anar conformant el gruix de les col·leccions posteriorment exhibides, ara, es poden mirar com a objectes antics…( per cert, antics o vells…? Com en diríeu vosaltres?) i doncs molts són objectes que actualment no existeixen, s’han extingit, han deixat d’usar-se, seria impossible veure’ls i reconèixer-los si no estiguessin en un museu. I el sisè sentit, ara i abans, és ser capaç de decidir què és important de recol·lectar per conservar-ho pensant en les generacions futures. Això val tant per als objectes de casa nostra com els d’altres països. Aquesta és la tasca realment difícil. Ramon Violant, Joan Amades o August Panyella, quan recollien dades o adquirien objectes, ho feien d’aquells que, encara en ús, sospitaven la seva més o menys immediata desaparició. Aquest és un dels seus mèrits. I em pregunto… Això es fa actualment? Estem exposats “a las risas y a las burlas de las gentes” com li passava a Violant quan recollia “trastos” (perdó) objectes pel Pirineu?

Molts dels objectes que he comentat en aquesta secció, d’aquells “trastos” o “vellúries”, no hagués estat possible comentar-los ni tampoc fer sonar els instruments. Senzillament no els coneixeríem perquè se’ns haurien esvaït de la memòria. Hi ha “trastos” d’aquests que emocionen els visitants del museu en veure’ls. I no és això el que busca qualsevol museu? En el cas de l’Etnològic, amb objectes d’arreu, no són casos aïllats, creieu-me.

En aquest aspecte, actualment tenim un gran repte. Com que les formes de vida i els canvis d’hàbits es produeixen a grans velocitats, si no estem amatents, les generacions futures no coneixeran determinats objectes, ni els seus usos, senzillament perquè ningú els haurà documentat o recol·lectat. He pogut comprovar-ho. És cert d’altra banda, que la tecnologia (gravacions de so, fotos i vídeos digitals, etc.) ens ofereix moltes més opcions que anys en rera, però on estigui la vista o el tacte…

L’objecte d’avui és un d’aquests que han adquirit importància un cop passats els anys. És una tarota. Ai, els noms…! Tarota? Què és una tarota? La tarota, segons Wiquipèdia, és un “instrument de vent de la família dels oboès format per un tub de fusta de perforació cònica, una transició metàl·lica (el tudell) i una llengüeta (inxa) de doble canya. És germana de la gralla i es pot dir que comparteixen els orígens. Ja en l’edat medieval, era utilitzada preferentment en la música de cort. Més tard, al segle XIX, va passar a formar part de la formació de “cobla de tres quartans” amb el sac de gemecs, el flabiol i el tamborí. A partir dels anys quaranta i cinquanta cau en desús arreu de Catalunya. Avui en dia encara hi ha moltes discussions de com es toca, construeix, la tessitura….”

I la tarota del Museu Etnològic, què? Dons és una tarota d’una sola peça, de 68 centímetres, de fusta de ginjoler, amb vuit forats melòdics, i no està en condicions de sonar ja que posaríem en perill la seva conservació. Va ser un donatiu a Ramon Violant i Simorra l’any 1947 i, segons consta, datada al segle XVIII. La “tocava l’avi del fuster de la plaça vella de Prats de Lluçanès, de 82 anys, junt amb un tambor de dos manetes”, diu Violant. És una de les poques que es conserven en museus a Catalunya, estudiada per músics, investigadors i constructors d’instruments… gràcies a l’encert en acceptar-la com donatiu al museu.

De “trastos” com aquest, al Museu Etnològic de Barcelona n’hi ha uns quants… Estic segur que algun, us emocionarà.