Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

Des del cor al cor d’un cor

Jesús Ventura

El proper diumenge, dia 30, la Colla Joventut Sardanista de Puig-reig celebra el seu 60è aniversari, el moment idoni segons els organitzadors, per fer un homenatge des del món de la sardana a en Ramon Noguera, el que fou durant més de 40 anys el director de la internacionalment reconeguda Polifònica de Puig-reig, la coral que va néixer l’any 1968 en el sí i amb el nom de la colla, aquella entranyable Coral Joventut Sardanista de Puig-reig. Un concert en què la Polifònica estarà acompanyada per les colles Dintre el bosc, de Manresa, i Xàldiga i Violetes del Bosc, de Barcelona, i per la cobla La Principal de la Bisbal.

Recordo quan van començar a cantar (jo tot just iniciava els meus estudis musicals) i, com amb molt poc temps, van sorprendre tothom per la seva gran qualitat i disciplina. I recordo especialment en Ramon, amic dels pares, que m’encoratjava a estudiar: “que feien falta instrumentistes”, deia… I per mi, aquell home proper, senzill, afable i amable va esdevenir un exemple a seguir.

Jo, aleshores, desconeixia que tot i que la seva formació musical havia estat inicialment autodidacta, als set anys ja havia format part de l’Escolania Parroquial de Puig-reig i que als catorze havia entrat a l’Schola Cantorum. Posteriorment vingué la formació acadèmica. Les primeres nocions de solfeig les va rebre de Mn. Andreu Planas, l’any 1968. A partir de 1987 va homologar els cursos al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, havent estat deixeble, entre d’altres, del mestre Manuel Oltra en els estudis d’harmonia, contrapunt i formes musicals.

Ramon Noguera i Subirà
Ramon Noguera i Subirà

Precisament recordo que en una ocasió, en aquells principis dels 80, vam coincidir a la porta del Conservatori del carrer Bruc de Barcelona: jo aleshores m’examinava de fuga o de contrapunt, uns exàmens que duraven tot el dia. I en demanar-li què feia ell allí em va confessar que s’estava examinant de solfeig. Jo no m’ho podia creure! I encara la sorpresa fou més gran quan a continuació em confessava, mig en broma: “Jesús, em sembla que em tombaran”. Quin disbarat! Era el director de la Polifònica de Puig-reig!

I és que en Ramon Noguera, aquell home que a base de treball i de tossuderia es convertí en el gran director, que li feia falta a la gran formació coral, que ell mateix havia ideat i engendrat, no necessitava examinar-se davant de cap tribunal. Perquè l’aptitud, la sensibilitat, la intuïció, el criteri, el gust i la dedicació no es poden calibrar amb qualificacions, amb diplomes o amb títols.

Amb els anys vaig tenir l’honor de ser dirigit per en Ramon i, posteriorment, de compartir la direcció d’algun concert. Un honor del qual me’n puc vantar i que guardo en el meu currículum més íntim i sentit. Aquesta setmana, parlant amb la Maria Rosa Riera, l’actual presidenta de la colla i eterna companya d’en Ramon, li comentava que l’herència més important que em deixà el pare a la seva prematura mort, fou l’honor que els seus amics es convertissin en els meus amics, la sort d’haver pogut conèixer homes com en Ramon.

En Ramon Noguera moria a Puig-reig el passat 25 de febrer d’enguany. L’Ajuntament de Puig-reig decretà tres dies de dol oficial per qui des de l’any 2011 havia estat nomenat fill predilecte de la vila i en el seu enterrament es cantà el Rèquiem de Mozart, una de les obres que més estimava. I d’aleshores ençà hi ha hagut altres actes de record i tribut. Diuen que ser agraït és de ben parit. Diumenge, el sardanisme puig-regenc li retrà un nou homenatge i s’inaugurarà un monument en la seva memòria. No us en canseu, creieu-me. Per homes com en Ramon Noguera i Subirà tots els homenatges són pocs.