Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

La virtut guaridora de la ceba

La ceba (llat., Allium cepa; cast., cebolla) és una de les hortalisses més sanitoses i de més antiga tradició a Occident. És una planta que, junt amb l’all, vingué de l’Àsia Central i fou conreada pels hortolans egipcis, grecs i romans. La ceba, des de molt antic, és un ingredient essencial de nombroses receptes de cuina i, alhora, gaudeix de notables virtuts terapèutiques. En efecte, la ceba s’empra com a hipotensor, com a antidiabètic i, també, contra la gota i les afeccions gripals. Actualment s’investiga la capacitat estimuladora del suc de ceba en l’activitat digestiva del budell.

En efecte, d’olor i gust picant, l’ús de la ceba en la medicina popular ha estat eficaç per a combatre els estats gripals i la bronquitis. A propòsit de la ingesta habitual de ceba, estudis recents han posat en relleu que ajuda a reduir els nivells de colesterol i, àdhuc, elimina també la urea. L’any 1555, el famós metge imperial i pontifici D. Andrés de Laguna (†1560), escriví sobre els pros i contres de les cebes ja que “todas son corrosivas y engendran ventosidades, dan gana de comer, adelgazan los gruesos humores, inducen sed y mundifican y ablandan el vientre. Mondadas y bañadas con aceite y puestas en forma de cala, son útiles para abrir el camino a cualquier género de evacuación, y especialmente a aquella que se suele hacer por las almorranas. Su zumo aplicado con miel sirve contra la flaqueza de la vista” (Acerca de la materia medicinal, II, 140), i en aquest mateix sentit, l’any 1751 fra Jacint de Sarrià escriví sobre aquestes virtuts guaridores de la ceba que: “Lo such aplicat ab mel és bo contra la flaquesa de la vista, y la aigua que ix de ellas fa tornar los cabells en aquells que los caygueran per causa de la tiña, prô menjadas ab abundància engendren [h]umors dolents y donan mal de cap”; (BHC, De algunas herbas, f. 146).

En la tradició hortícola dels caputxins, i a propòsit del conreu de la ceba, els frares escriviren que les cebes no s’han de plantar massa fondes: «La ceba desitja terra ben femada y grassa, y si se sembran ab fems de gallina, millor. Lo fem se posa a remullar alguns dias antes y ab ell se rega la terra, la qual se afema millor de est modo, y después se sembran. Lo planter vol ser regat sovint, y en temps de fred se cubrirá lo cebollí, y quan estiga bé per trasplantar, que será al abril o maig, se li llevaran totas las arrels, per a que las posen novas. Las cebas no se deuhen plantar molt fondas, basta que queden cobertes las cabessas. Al trasplantar-las no volen molt fem si no aigua sovint, y se entrecavaran un dia cada semana. A l’octubre y novembre se trasplantaran las cebas que han de servir per llavor. En setembre, lluna vella, se sembran cebas primerencas que venen per Pascua. Aquestas són las que se han de menjar tendras, y se’n poden sembrar també en lo octubre fins a Tots Sants. Menjada ab molta abundor y durant un temps llarch guareix la hidropesia.» (BHC. Lo jardiner hortolá, V-1).

http://www.calendariermita.cat/la-virtut-guaridora-de-la-ceba/