Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

Per tu ploro (sardana) – Pep Ventura

En voler parlar de Pep Ventura sorgeixen una sèrie de referents tòpics que, d’altra banda, esdevenen ineludibles en qualsevol text que parli d’ell: sempre cal dir que Josep Ventura i Casas va néixer el 2 de febrer de 1817 a Alcalà la Real, a la província de Jaén, per mor que el seu pare, militar de professió, hi estava destinat.

També cal dir que fou popularment conegut com en Pep de la tenora o, el que és el mateix, que va ser un dels primers grans tenores de la història, a banda de ser també un instrumentista virtuós del flabiol, la flauta i el clarinet.

Tampoc es pot obviar la feina feta juntament amb el constructor Andreu Toron, en el desenvolupament i la posterior difusió del prototip de l’anomenada tenora moderna, ampliant les prestacions de les antigues xeremies i acostant-se premonitòriament a la forma i les característiques de la tenora que coneixem actualment.

I potser el més important, si més no en el meu humil parer: el fet que amb la tenora per bandera, provés, apuntés, experimentés i finalment ideés i creés la cobla, aquest conjunt meravellós, autòcton, característic, únic al món, que, com es diu sovint en altres àmbits de la vida, estem segurs que va superar amb escreix les expectatives dels seu creador.

Pep Ventura moria a Figueres el 24 de març de 1875, a l’edat de 58 anys i deixant un llegat molt important com a compositor però, sens dubte, absolutament transcendent com a part essencial de la cultura musical catalana.

Voldria acabar aquesta secció d’avui amb paraules d’un altre empordanès il·lustre que ens defineixen quelcom més que dades biogràfiques o anecdòtiques de la vida del mestre. Comentaris sense embuts com és habitual i característic en tota l’obra literària de Josep Pla:

“Pep Ventura, que fou un home carregat d’espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.

A qui no ha sentit «Per tu ploro» o el «Cant dels ocells» sobre determinats preciosos paisatges del meu país, cap al tard, en un poble decrèpit i torrat pel sol dels segles, amb les vorades de xiprers tocades pel sol morent, li serà difícil de comprendre la malenconia visceral del músic”.

Precisament us convidem a escoltar “Per tu ploro”, una sardana estrenada a la Plaça de Catalunya l’any 1872, i una de les seves composicions més versionades, especialment la cantada amb la lletra que Joan Maragall li escriví l’any 1906. La que us oferim, fidels al títol de la secció, és la que enregistrà la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona l’any 2011.

Per tu ploro, de Pep Ventura