La millor comparsa

La millor comparsa

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

La dita diu que: Per Carnaval tot s’hi val. Oh, tot s’hi val… de seguida està dit això, ja ens agradaria a uns quants que la cosa anés per aquí, que poguéssim fer i desfer el que ens sortís pel forro però, com que és un dir, com que no pot ser, no ens queda cap més altre remei que fer-ho veure i, com a molt, alterem per unes hores l’ordre establert. Sí, és allò de girar el món al revés; que si ets un xicot et disfresses de xicota, que si ets un pobre de solemnitat et mudes de milionari o, que sé jo quantes altres ruqueries més!

Total que, quan arriba la temporada dels carnestoltes, la pregunta genèrica que la gent ens fem és:

– De què et disfresses?
– Que de què em disfresso?

Doncs bé, les respostes aquí poden ser de mil colors (i, això dels colors, mai millor dit) perquè, hi ha qui se les empesca per semblar un arc de Sant Martí o bé un lloro (amb ploma inclosa) com, també, hi ha qui, quan arriba l’època, pretén fer-se fonedís o invisible (sota una màscara), tot i que hi ha vegades, per molt que hom es vulgui amagar, es reconeix d’una hora lluny. Clar que, no sempre, perquè, hi ha qui s’ho treballa per passar per desconegut i ho aconsegueix, realment.

De fet és com tot, perquè ja ho diuen: A la vinya del Senyor, hi ha de tot! Entengui’s: metges, cuiners, polítics, víkings… o, per l’ocasió, vikingues, polítiques, cuineres, metgesses tant és, no? Que cadascú vagi com pugui, d’acord?

Ara bé, a la pregunta anterior: – De què et disfresses? La resposta que m’agrada és aquella que (amb aires d’agror) diu: – Que de què em disfresso? Jo ja em disfresso tot l’any… no me’n cal! Ep, i la veritat, raó qui respon això, segur que també en deu tenir, perquè el dia a dia en aquesta terra, sovint, és com un carnaval amb estones per plorar i, d’altres, per riure. Com l’escena una nit de carnestoltes al poble on, la cercavila, en passar davant d’un casalot, sortia un capellà amb sotana i els de la funerària treien un taüt. No era una comparsa però la confusió va estar servida: – Ala, quina colla més res reeixida! Van recular i esperaren que passés la rua.

Una abraçada ben forta… i, fins a la propera!