Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

L’irrigador

Els museus d’etnologia, tal com ara els coneixem, varen començar a fer-se realitat a finals del segle XIX i principis del segle XX. Adquirien i exhibien objectes, estris, artefactes o enginys que en molts casos encara s’usaven, amb els que podien mostrar al públic les formes de vida i els habits de les societats, en molts casos encara vigents des de segles enrera, fins l’actualitat d’aquell moment. Però en el que anomenem “civilització occidental”, amb l’anomenada Revolució Industrial i l’aparició de la màquina de vapor, tot va anar canviant a una velocitat fins aleshores mai coneguda. Des de la implantació dels processos mecanitzats de producció, l’aparició de les grans fàbriques i les colònies industrials, moltes d’aquelles eines i artefactes usats en les tasques quotidianes van quedar obsolets i arraconats… El que després va anomenar-se etnologia, etnografia, folklore va procurar que aquells utensilis ja sense ús, les formes de vida, els hàbits i costums que anaven canviant amb tot el que se’n derivava, no fossin oblidats. Vet aquí la tasca de recol·lecció dels museus d’etnologia. Potser algú podria pensar que aquests museus s’haurien quedat ancorats en la recol·lecció d’objectes d’aquells moments entre la preindustrialització i la Revolució Industrial o com a màxim la primera meitat de segle XX, però… és que des d’aleshores no ha canviat res? És que no han canviat els hàbits, els costums, les festes, les tradicions, els objectes, els artefactes, les eines…? I, tant que sí! Intenteu explicar a un noi de 18 anys com era un telèfon als anys 30 ó 40… o un aparell de ràdio a vàlvules que un cop connectat “s’havia d’escalfar…”, o que els correfocs tal com els coneixem ara existeixen des de l’any 1980, o pregunteu si saben què són les llufes… Els artefactes, els aparells, juntament amb les formes de vida i els costums canvien cada cop més de pressa i la feina pels antropòlegs, etnòlegs, etnògrafs o folkloristes no s’acaba mai…

Però hi ha artefactes que amb els segles no canvien massa o molt poc perquè continuen fent la mateixa funció que feien. Avui parlaré d’un d’aquests que, per a la gent de la meva edat que l’ha hagut de patir, a més, és de força mal record … Concretament, estic parlant dels aparells per a les lavatives, pràctica que ja es feia des de l’antic Egipte i la Mesopotàmia. Els antics textos de medicina mesopotàmica i egípcia descriuen l’ús de l’ènema com a sistema terapèutic molt eficaç emprat, sobretot, en el tractament de les malalties del ventre. Així doncs, es donaven – i es donen – als que tenen problemes entre altres causes, de restrenyiment.

Les anomenades “peres”, la versió mes casolana i propera a nosaltres d’una lavativa, eren el terror de la quitxalla de la meva edat amb problemes digestius. Només imaginar-se que un xorro d’aigua “tebiona” havia de ser “disparat” dins de “salva sea la parte” del darrera… ja gairebé provocava la solució del problema. Dels aparells útils per a tal feinada, n’hi va haver diversos i amb diversos materials segons el moment, com per exemple un dipòsit de ferro esmaltat que es penjava de la paret, ple d’aigua tèbia prèviament bullida amb farigola i després filtrada en un colador, amb un tub acabat en una cànula, que eren força usats fins ben bé la meitat del passat segle XX. Aquests tenien un nom, ja d’entrada malsonant: Irrigadors.

I… per anguniós que sembli, també hi ha coses a comentar dels tals artilugis. Al Museu Etnològic n’hi ha diversos, però només en comentaré un, que té unes sorprenents, diguem-ne, “qualitats”.

L’irrigador del Docteur Éguisier, o irrigador éguisier, que és com s’anomena l’objecte d’avui, és un aparell fabricat a França a mitjans del segle XIX presentat a la classe mèdica l’any 1843, que durant molts anys va tenir diverses aplicacions en medicina: tractaments de problemes a la matriu, ènemes, injeccions a la bufeta, tractaments bucals i de la faringe, entre d’altres. L’inventor, el doctor Maurice Éguisier, va descriure el seu propi aparell a la patent com “un aparell de doble circulació continua, amb reservori cilíndric d’estany o porcellana, dintre del qual un pistó de cremallera, mogut per un ressort situat a la part superior, impulsa el líquid per un tub de cautxú proveït d’una cànula especialment dissenyada per produir una doble corrent”. Un dels avantatges del sistema Éguisier davant d’altres era la seva autonomia, ja que el pacient no necessitava l’ajuda de ningú per emprar-lo. Només havia de col·locar-ho sobre un moble per fer-ho funcionar. N’hi havia de 375 ml considerat de butxaca o de viatge, fins de 4 litres. Sense comentaris…

Segons catàlegs de l’època s’oferien Éguisier d’estany pintat, estany bronzejat, estany de plata vella, coure, coure niquelat, coure pintat, coure polit, zenc esmaltat, porcellana, vidre, i porcellana decorada. Els fabricants dels Éguisier arribaren a fer-ne un de musical ! que, tan prompte s’obria l’aixeta de sortida del líquid, tocava el Boccace vals o Le petit Duc.

Quines coses hi ha als museus d’etnologia…! Ja veieu que la imaginació humana no té límits… No vull ni imaginar-me la vostra expressió de cara al sentir la descripció tècnica de l’artefacte com si fos un automòbil d’última generació, però…

Podeu posar una mica de música per relaxar-vos… i si no, ja me la posaré jo…