Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

Tomàquets amb denominació d’orígen

La tomaquera (llat., Lycopersicum esculentum i Solanum lycopersicum; cast., tomatera) és una planta que procedeix del continent americà on, en la llengua parlada pels antics mexicans l’anomenaven tomatatl. El fruit d’aquesta planta ha gaudit d’una gran acceptació en la gastronomia de Catalunya essent, actualment, el sofregit de ceba amb tomàtec, la samfaina i el pa sucat amb tomàtec madur, unes de les manifestacions més emblemàtiques de la identitat a través de les nostres menges més populars. El tomàtec és una hortalissa molt rica en vitamines i, alhora, gaudeix de nombroses propietats antioxidants car ajuda a la prevenció del càncer d’estómac i de pròstata. Amanit amb oli d’oliva potencia les propietats de la tomata i n’afavoreix l’absorció.

En la tradició culinària és particularment estimat el tomàquet rosa, és a dir, la reputada tomata de la comarca de Manresa (dita popularment tomàquet de color de rosa) que és una hortalissa força semblat al tomàtec de Barbastre i també al tomàtec rosa d’Osca. Tots els tomàtecs d’aquesta varietat tenen una mida considerable i són d’un color rosat, són molt aromàtics i gaudeixen d’un gust excel·lent. Aquest varietat de color de rosa quasi va desaparèixer dels conreus puix que per mor a la finor de la seva pell, la seva forma irregular i la seva textura feien molt difícil el seu transport i la seva posterior comercialització. La maduració d’aquest tomàtec rosa sol ser força tardana, són d’una mida força gran, agraciats amb una carnositat compacte, de polpa suau i amb un gust molt dolç i gens àcid. A més, es tracta d’una tomata que té poques sements, o llavors, i això la fa particularment apta per a la conserva.

La tomata s’usa, també, en la medicina popular per a combatre els dolors reumàtics i s’empra, externament, com a maduratiu dels grans i per estovar les durícies dels peus i ulls de poll. Tanmateix, tot i aquestes propietats terapèutiques, cal assenyalar que quan els tomàtecs són totalment verds poden ser tòxics per l’excés de solanina que llavors contenen, però si ens els mengem a taula madurats a la planta aporten un gran impuls a la salut i, alhora, regulen el sistema digestiu i afavoreixen l’eliminació de les toxines del cos.

La tradició hortícola i culinària dels frares caputxins ha aportat indicacions encara útils per a plantar adientment les tomaqueres i per a reeixir conservar els tomàtecs i poder menjar-los en temps hivernal: “Los tomátachs se sembran quan y com los pebrots. Convé plantar-los clars per a que se púguian treballar. Alguns los enraman per aprofitar lo terreno; de est modo duran més promte. Lo modo de conservar los tomátachs per tot lo any és fets trossos, y trayent los mugrons se’ls tira un poch de sal mòlta, ab la cual bullen com lo most y passats deu dias se tiran y conservan en frascos, sens perdrer res de son such y agradable gust en tot lo any”; (BHC, Lo jardiner hortolá, III-10). A l’article vinent us parlaré, a.D., de la pebrotera, una de les hortalisses de conreu més consolidat a casa nostra.

http://www.calendariermita.cat/tomatecs-amb-denominacio-dorigen/