Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

Els textos d’ombres xineses

A més de la col·lecció de 15 làmines d’ombres xineses que es troben en les calaixeres del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, hi ha també un petit recull integrat per 8 obres teatrals que servien per reforçar les funcions d’ombres. Els títols que es conserven són: “Leonardo y Luisilla ó Nobles y Villanos”, “Celestina ó los trabajadores”, “Jorobinjoroba ó la astucia castigada”, “Los lances de Carnaval”; “La enferma fingida”, “El camino de presidio”, “Merlin el encantador” i “La esposicion de fieras”. Els escrits breus, d’un acte i tres quadres, estan redactats en llengua castellana i foren editats pels voltants dels anys 1865 – 1869 a Barcelona en les impremtes de Juan Llorens o Antonio Borrás amb aires morals i pedagògics, com ara el següent fragment, extret de “La esposicion de fieras”, en el qual en descriure el lleó diu: “Este animal de poderosa garra, de rizadas larguísimas melenas, de larga cola, de nervudo cuerpo, de erguida faz y de mirada fiera; es el Leon, aquel que los cuadrúpedos por rey y soberano reverencian, pues no existe animal que le aventaje ni en la tenaz y rápida carrera, ni en el feróz rujido con que hace temblar los llanos y las altas sierras.

De todos les animales que habitan los desiertos y las selvas, no hay ninguno que vénzale en la lucha, que le pueda vencer en fortaleza, que sea como él rápido y fiero en lanzarse cruel sobre la presa.

Si duerme en su caverna, atemoriza; aterran sus miradas si es que vela; si ruje, solo su rujido espanta; si es que camina, cuanto pisa tiembla.

Señor de los desiertos de la Libia, con miedo cruza el cafre las arenas, pues teme despertarle de su sueño y feróz y voraz que le arremeta, pues comer carne humana es su deliro, beber humana sangre presea.

El cazador, que de su piel ansioso le acose en su guarida, tema, tema, pues vencer á un leon es una hazaña que á infinitos les cuesta la existencia.

Per altra banda, en el llibre autobiogràfic “Quan jo anava a estudi” Joan Amades dedica unes línies a parlar de les ombres xineses on comenta que: “La primera emoció teatral viscuda i interpretada per mi mateix fou a través de la meva ombra, i potser això em féu cobrar simpatia per les ombres xineses que en aquell temps estaven molt en voga entre quitxalla i àdhuc entre gent gran. Aleshores era molt popular una auca de rodolins intitulada “Abecedario y sombras chinescas”, i a través dels rodolins vaig aprendre de gestos fets amb les mans ajudades per papers retallats de formes determinades i que projectava a la paret, simulant diverses figures amb un moviment molt elemental, el poc que permetia el gest de la mà. Vaig passar moltes hores fent ombres xineses d’aquest tipus assegut a terra davant d’una paret ben assolellada i ben il·luminada; feia dialogar un gos que mossegava un home, un ase que bramava i d’altres escenes d’aire infantil que als meus ulls eren molt boniques. Tot un petit cenacle de mainada va voler dedicar-se a fer aquest petit teatre d’ombres, però cap no va reeixir, i entre la quitxalla amigueta va córrer la veu que jo en sabia molt. Un vespre vaig donar una sessió d’ombres davant d’una colla de mainada que es va aplegar al menjador d’una botiga de màquines de cosir coneguda per can Freixenet i que era al carrer de Ponent. Entre el públic es comptava l’amo de la casa que, un cop llesta la comèdia, em va donar deu cèntims; jo vaig restar més content que un gos amb un os i em va mancar temps per a donar-los a la meva mare. Aquella retribució em va estimular notablement i em vaig passar hores i hores retallant papers que figuraven barrets i elements accessoris per a donar més amplitud a l’espectacle i major extensió representativa als personatges.”