Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

Mentides

Jesús Ventura

Si hi ha una cosa que no puc suportar és la mentida. Tot i que hi ha moltes maneres de mentir. I no sempre acaben essent forçosament dolentes o provocant situacions negatives o lamentables.

De mentides n’hi ha de molts tipus. Per exemple les mentides dels infants: quan asseguren que són capaços de conduir tres cotxes a l’hora, o de córrer els 100 metres en 4 segons i mig; o quan diuen als companys que viuen en un edifici de 200 pisos; o quan s’auto-exhoneren de qualsevol responsabilitat davant d’un embolic o una trifulga i li carreguen el mort a qui tenen més a la vora sense cap classe de mirament…

Penso però que no podem ser crítics amb els infants i les seves mentides. A fe de Déu que tenen uns bons mestres que els parlen de comitives reials màgiques, troncs caganers, cigonyes parisenques i un llarg etcètera. No es tracta de justificar-los, davant la mentida cal ser sempre dur i sever, però hi ha mentides ingènues, innocents, fins i tot honestes i diria que necessàries per poder viure.

Com les mentides pietoses, tot i que aquí ja tindríem discrepàncies essencials. És lícit mentir a algú per no ferir-lo? Per no ofendre’l? Per no afectar la seva felicitat encara que fictícia? O cal desmentir la mentida, cal fer tornar la víctima a la realitat i no permetre que es pugui crear un entorn imaginari que la portarà indefectiblement a la decepció final, al desengany… O a la construcció d’una mentida encara més gran…

Podríem parlar també de mentides estratègiques, afirmacions que estan a cavall de la realitat i la ficció i que dites en el moment oportú poden decantar la balança cap a un fet positiu i favorable. Com quan un entrenador li assegura a un corredor que ha aconseguit una marca millor de la que ha assolit realment, esperonant-lo així a un més gran esforç que sovint comporta també una major recompensa. Tot i que hi ha qui pensa que forçar la màquina amb falsedats pot provocar conseqüències imprevisibles i perilloses.

Totes aquestes varietats de mentides formen part de la nostra vida; les acceptem, les patim, les critiquem, les practiquem i àdhuc les gaudim. Però com he dit al començament em reafirmo en què no puc suportar la mentida. Perquè em refereixo a la mentida cruel i despietada, aquella mentida ferotge que humilia i maltracta la gent, la mentida flagrant i malintencionada, la mentida interessada i egoista, la mentida cínica per sabuda i malgrat tot anunciada i difosa sense miraments, la mentida dels innobles, dels indignes, dels mesquins, dels miserables; la mentida repugnant i conscientment proclamada als quatre vents.

No ens enganyem. A Catalunya no hi ha fractura social més allà de la inventada pels mentiders interessats; a Catalunya s’ensenya el castellà millor que a moltes altres parts d’Espanya; a Catalunya només hi ha la violència dels invasors; a Catalunya tothom és benvingut i acceptat, i és especialment greu que ho neguin aquells que ho han viscut en primera persona; a Catalunya no hi ha majories porugues silenciades per cap por; a Catalunya hi ha democràcia…

I en fi: encara que hagin jugat amb les xifres dels vots i dels escons d’unes eleccions perfectament legals, encara que hagin dubtat de la validesa d’un referèndum defensat rebent hòsties i que intervinguin el que vulguin intervenir, a Catalunya hi ha una majoria d’independentistes i al final la majoria guanyarà!

I ho farem, mal que els pesi, gràcies als mentiders. Les seves mentides ens han fet més forts i ens faran lliures.