Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

Els brots d’avellaner són molt remeiers

L’avellaner (llat., Corylus avellana; cast., avellano) és un arbre caducifoli que brota molt primerencament. Fa uns penjolls anomenats, popularment, el moc dels avellaners; i aquests penjolls per tal d’usar-los eficaçment com a remei per a provocar la suor i l’eliminació de les toxines en els estats gripals, s’han de collir en temps hivernal quan són plens de pol·len. Pel que fa a l’escorça de l’avellaner és astringent i se solia usar per aturar les diarrees.

Els antics frares oferiren aquesta bella descripció de l’avellaner “un arbre que trau de l’arrel várias ramas rectas y flexibles; ab las fullas grans, rodonas y en figura de cor; ab las flors pochs vistosas y lo fruyt rodó de mitja polsada ab la molsa blanca, oliosa y de gust molt agradable”. El cèlebre metge imperial i pontifici, Andrés de Laguna (†1560), i a propòsit de les virtuts remeieres de l’avellana escriví que “son dañosas, aunque majadas y bebidas con aguamiel sanan la tos antigua. Tostadas y comidas con un poco de pimienta maduran los catarros, y quemadas con todas sus cáscaras y majadas con grasa de oso, aplicadas, hacen renacer los cabellos” (Acerca de la materia medicinal, I, 142).

Hi ha una mena d’avellaners que són bords i se solen plantar a guisa de tanca a la vora dels camps; aquesta variant borda fa molt poques avellanes, i aquestes són molt grosses i amb una closca molt dura. Amb la “bullidura” d’aquesta closca d’avellana borda, quan encara és verda, s’obté un potent diürètic que és molt apreciat en la medicina rural.

Els hortolans conventuals, i a propòsit el conreu de l’avellaner, escriviren que és un arbre que “requiere un clima templado y un terreno sustancioso, ligero y fresco, siéndole por lo regular los arcillosos muy fatales, pues atendiendo que sus raíces son muy flexibles, al encontrar resistencia en el terreno se doblan, no pudiendo por ello desarrollarse. El arado es uno de los mayores enemigos del avellano, ya que extiende sus raíces muy superficialmente. Se tienen que dar al avellano, a lo menos, dos labores con la azada, una al mes de octubre o noviembre a fin de enterrar las hojas que se han desprendido del árbol; y la otra en marzo o abril, que es cuando empieza a moverse la savia. Se acostumbra a podar el avellano cada tres años, consistiendo en limpiarle de la madera muerta y de las ramas tragonas” (La Huerta de San Francisco, 57-58).

La fusta de l’avellaner, atesa la seva elasticitat, fou molt apreciada pels boters i pels cistellers. Les avellanes solen assolir la seva maduresa a darrers d’agost o bé a primers de setembre, segons aquella dita popular: “per Santa Magdalena, l’avellana és plena” (22 de juliol), i són una fruita seca oliosa i de bon nodriment, però no són massa recomanables als ancians ni a les persones amb la pressió arterial elevada, i tampoc se’n pot menjar de manera abusiva. A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre el cirerer.

Fra Valentí Serra
Religiós caputxí i col·laborador del Calendari de l’Ermità dels Pirineus

www.calendariermita.cat