Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

La mida del peu de la Mare de Déu

En els volums IV i V de l’obra del Costumari Català, Joan Amades reprodueix, respectivament, dues imatges de la mida de la sabata de la Mare de Déu. Concretament, en la pàgina 843 del IV llibre hi ha estampada la relíquia del Santuari de la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes i, en la pàgina 157 del V volum, hi ha impresos l’anvers i el revers del peu de la Mare de Déu de Rocaprevera de Sant Feliu de Torelló.

De relíquies de peus, a les calaixeres del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, se’n conserven, però, un total de 4 exemplars catalogats amb els topogràfics: FRE 893, 894, 1157 i EST 450 que, suposadament, difonen la veritable sabata de la Mare de Déu, la qual és venerada fins i tot en diferents indrets més enllà del país.

Pel que fa al possible origen i atributs de la mida, a l’interior de la plantilla de la Mare de Déu de Bellpuig hi ha la següent inscripció on diu que: “… És venerada amb gran devoció en un convent de Loreto, al regne d’Itàlia, ciutat en que es conserva la seva santíssima Casa portada miraculosament per mà dels àngels de Jerusalem. El Sant Pare Joan XXII va concedir 300 anys d’indulgències a qui besi tres vegades aquesta mida i digui tres avemaries, indulgències que foren confirmades pel S. Pare Climent VIII l’any de nostra redempció de 1603. Com que aquestes indulgències no tenen prescripció de nombre, poden guanyar-les totes les vegades que vulguin al dia els devots de la Santíssima Verge Maria i es poden també aplicar per les ànimes del purgatori. Per a major glòria de Reina del cel i de la terra és permès treure d’aquesta mida d’altres de semblants, les quals gaudiran de les mateixes indulgències. – Aquesta festivitat es celebra a Itàlia el 10 de desembre.”

En relació al gravat de Rocaprevera, en una part del revers, el text exposa que: “A tota deprecació à Nostra Senyora de Roca-Prebera se guanyan 40 dies de indulgencia concedits per lo Ilim. D. Pere Martínez de San Martin, bisbe de Barcelona”. Ara bé, la força d’aquest peu que Amades edita i comenta en el Costumari (i del qual, per cert, en les calaixeres del Fons no se’n conserva cap exemplar) rau en el disseny ja que s’hi reprodueix també una serp (el dimoni) que resulta esclafada gràcies a la simbòlica petjada del peu la Mare de Déu.

Dit això, no ha de sorprendre que precisament el folklorista comenti en el volum V que: “… Invocada per al mal de peus. Al santuari venien una estampa que figurava el peu de la imatge; els fidels i romeus l’adquirien per guarir-se, car hom creia que portar-la plana, al fons del calçat, guardava de tota mena de dolor de peus i de cansament. Els grans corredors i caminadors incansables, els lleugers i andarecs, hom creia que devien llur resistència en aquest sentit a la possessió d’un peu de la Mare de Déu, de més virtut que els altres, el qual mai no deixaven de portar dins de la sola del calçat.”

Respecte a les altres estampes més tosques de realització que es custodien al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, tret de la vinculada al Santuari de Bellpuig, comentar que s’hi reprodueixen textos semblants però en llengua castellana. Així com, a  tall de curiositat col·lectiva, explicar que, si fem cas de les proporcions de les plantilles (d’uns 17 x 6 cm.), vindrien a escenificar un peu més de nena petitona que no pas una altra cosa.