Corn de pastor
Vull presentar-vos una vella amiga meva. La Charònia. Charònia lampas per més senyes. I us dic que és amiga meva, més perquè jo n’he volgut ser, amic d’ella, que no pas ella de mi; però no us penseu que he forçat massa res.
Fa més de trenta anys que convivim junts la major part del dia i s’ha originat un bon rotllo extraordinari. Ella no em molesta, jo no la molesto i quan em fa falta la retrobo. Ha estat, va ésser en el seu moment com una encontre visual, un encantament a primera vista que, acceptat per ella des del primer moment, jo he mantingut per sempre més i en ocasions, quan ens hem tornat a veure, ens…, no, jo l’he agafada delicadament – amb el seu consentiment es clar – encara que generalment ha estat d’amagat. Al lloc on habitualment reposa no està sola i no haig de patir pel seu bon estat ja que es conserva perfectament.
Ho confeso. De tant en tant, en les meves recerques pel museu o bé mostrant a algún visitant els objectes emmagatzemats l’he retrobada i mirantme-la no he pogut sostreure’m a la temptació d’agafar-la i tocar-la. Qué hi farem! Jo, n’estic convençut, penso que a ella, encara que calladament, li agrada. Li fa reviure els temps en que era sempre a les mans d’un o altre, que els era útil, que es feia veure i sobretot sentir. Si. Es feia sentir des de molt lluny.
Sovint, quan la subjecto entre les meves mans, recordo escenes d’adolescent en que, a la vora de la mar, sentia la remor de les ones. Exactament igual que quan m’acosto la Charònia a la galta. A vosaltres no us passaria el mateix?
La Charònia, però, no és única al museu. Te una germana petita que també trobo de tant en tant i… també m’agafen temptacions de tocar-la. Però… no dec fer-ho si no és amb guants. A la Charònia se l’ha de tocar amb guants, si senyor. Per això és en un museu. La Charònia, tot i no ser una gran viatgera, ha estat gairebé pels mars de tot el món. I des de temps immemorials, ha conviscut amb moltíssimes cultures, ha estat present en multitud de circumstàncies més o menys agradables i sempre ha mantingut un aspecte majestuós, sorprenent, molt valorat.
Tant desitjada, que al llarg dels temps, tot i la bona feina que arreu ha fet, s’ha anat desdibuixant la seva tasca i ara, en molts llocs, tant sols hi és “per fer maco” com aquelles dones tan guapes, de les que se’n diu “floreros” de les seves parelles, només per lluïr-les. I potser és així com la Charònia va venir a parar al museu. Ja que només havia de lluïr i no treballar, com a mínim fer-ho amb la máxima categoría: en un museu. I en un museu d’etnología millor, ja que, encara que només fos de tant en tant, li farien fer la feina que sap fer.
I així es, ja ho sabeu: quan em trobo la Charònia, per poc que pugui, li faig fer la seva feina. I n’estic segur que, en el fons m’ho agraeix encara que no ho digui. Ara mateix que estic parlant d’ella, crec que li agradarà.
Ah! Però…encara no reconeixeu a la Charònia? Si, home, si…! La Charònia lampas nom científic en llatí, és un gasteròpode – aquell que gairebé tots ens hem parat a contemplar als aparadors de botigues amb objectes marins -, corn de mar, caragol de mar, tritó, trompa de tritó, trompa de caragol,… com vulgueu dir-li, és el caragol de mar més gran de la Mediterrània que pot arribar a tenir fins a 40 centímetres de llarg. És una espècie marina seriosament amenaçada, que ha estat usada des del Neolític fins als nostres dies i en multitud de llocs del planeta, per comunicar-se entre les persones a grans distàncies. Fent-li un forat a la punta i bufant amb certa potència, emet un so capaç de sentir-se des de molt lluny.
A casa nostra, ha estat utilitzada per mariners però també pels pastors a l’hora de cridar els ramats i pels pagesos al anunciar l’inici i el final de les tasques agrícoles. Arreu del món i al llarg dels temps, també per a rituals i per comunicar-se en les guerres. Actualment és molt buscada pels coleccionistes i com a objecte de decoració. Donat que és una espècie en perill d’extinció s’està intentant reintroduïr a la mediterrània pel bé de tots. I de la meva amiga Charònia!
