Enganxats pels dits

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Aneu on vulgueu que  hi són, n’hi ha, en trobes; Molts! (cada dia més). Això és una plaga! I no us penseu que s’amaguin, que dissimulin, no! T’ignoren, van a la seva… Aviso! Potser que ens ho fem mirar, eh? Posem seny en el tema o, després, que ningú es queixi, queda clar?

Ara sí que veig que em faig vell. Aquest advertiment, aquesta preocupació em fa venir al cap la padrina Ramona de Coscó. L’invent del televisor el va viure. N’arribà a fer ús. Només que, més enllà de les virtuts, que també en veia en l’aparell, verbalitzava amb la saviesa de l’edat, dels perills de la “caixa tonta”. Feia anar aquella mena de frase, aquella mena de reflexió amb que la gent gran alertava la societat de les possibles conseqüències devastadores pel cervell, dient: – Tantes hores davant del televisor no pot ser bo  de cap de les maneres!. Ho recordo… com si fos ara ja que al jovent de l’època ens ho refregaven a la cara. Rèiem, miràvem amb incredulitat als ancians i els cantàvem les excel·lències del progrés de forma similar com ells degueren fer en època anterior als seus avis en parlar del telègraf, el cinema o, com els meus fills als de la meva lleva, en xerrar-nos sobre les computadores.

Però ara? Pateixo, veig vailets, peluts, encorbatats, senyores distingides tot el dia fregant els dits amb això dels mòbils. Oh, fins fa poc, encara conservaven més o menys (menys que més) la forma similar a un telèfon però, avui? Ja no saps con agafar-lo! Això són com “llaunes d’anxoves” que a dintre hi ha entaforat de tot: música, pel·lícules, televisions, ràdios, diaris, jocs, llibres, enciclopèdies… i què sé jo! A més, han desaparegut els botons, tot ho fan tàctil i es veu que enganxa perquè vas a l’estació a agafar el cotxe de línea i a l’andana hi ha gent fent anar dits; esperes torn al metge i te’n trobes a la sala d’espera uns quants clavant urpes; vas a escoltar un conferenciant i els de la vora que ni el miren mentre a la butaca arrosseguen dits o famílies senceres al restaurant que no parlen cadascun enganxats a la màquineta!

Nois, noies: No anem bé. molt comunicats amb el món i totalment desconnectats amb l’entorn.

Una abraçada ben forta… fins a la propera!