Soldat de plom

Una de les tasques que tenen els museus d’etnologia és recollir, documentar i difondre una part de patrimoni immaterial que anomenem tradició oral i que no es pot guardar, d’entrada, a cap calaix ni a cap armari. Aquesta forma de transmissió de la cultura, les experiències i les tradicions és tan antiga com la humanitat mateixa. I a la tradició oral pertanyen els contes. Per això avui intentaré explicar-vos-en un. Resumit això si, perquè no disposem de massa temps però intens, espero. I, com que molts ja el deveu haver sentit alguna vegada, ens entendrem de seguida.

No voldria pas fer la competència a l’amic Estengre que és un gran contista, res més lluny de la meva intenció! Però es que el tema d’avui s’ho val. I, de fet, no és un objecte el que us explicaré. És un conjunt d’objectes. Una col·lecció sencera que hi ha al museu mereixedora de ser explicada com un conte. Aquí el teniu. Habitualment, hauria de començar així…

“Vet aquí que una vegada hi havia vint-i-cinc soldats de plom, tots ells germans, tots vint-i-cinc nats d’una mateixa cullerada de plom. Només n’hi havia un que era una mica diferent dels altres: només tenia una cama, perquè havia estat el darrer que havien emmotllat, quan ja no quedava gaire plom…”

Però… escolteu. De debò, començaré el conte d’aquesta altra forma:

Hi havia una vegada en un lloc de Barcelona que semblava un poble de veritat, un museu que hi tenia la seva seu i on els artesans del voltant feien demostracions de les seves habilitats encoratjats pel propi museu. En una de les cases d’aquest poble “de mentides”, hi treballava un artesà dels que ja fa molt i molt temps que no en queden. La mestressa, Joana Garriga Ortelli, descendent d’una nissaga italiana d’artesans gravadors premiada internacionalment – els Ortelli – establerts a Barcelona des de 1828, continuava el taller que, generació rera generació havia seguit l’ofici de gravador i fonedor de figuretes de plom. Entre elles, el nostre soldat.

El soldadet tenia molts companys de diferents exèrcits, èpoques i països, però també molts d’altres que no eren militars. Hi havia carrosses, parelles ballant i parelles passejant pels jardins o pel carrer, escenes de diferents oficis, de sants als que la gent hi tenia devoció, florers de flors multicolors, arbres, escolanets i capellans d’una processó, artistes de circ, bandes de músics, toros i toreros, algun que altre tren, vaixells de vela i a vapor, ciclistes…, tot hi cabia en el cercle d’amistats del soldadet de plom…! Hi havia també la seva família més llunyana: les eines amb que havien estat fets els motlles i totes les figuretes: gresols, pinces, llimes, punxons, burins, culleres per la fosa de plom…, i també hi havia la seva família més propera: els motlles. L’unió del plom fos amb els motlles havia fet el miracle de la seva existència, per aconseguir el somriure d’una criatura. Sense els motlles, cap de les figuretes hauria pogut existir. També n’hi havia de figuretes amb problemes. Algunes amb rebaves sense polir, altres amb braços o mans que els hi mancaven, d’altres sense pintar, altres sense base…. Però tots, eren valorats per igual dins la família.

Corria l’any 1962 quan el taller de fondre figures va tancar definitivament les seves portes i totes les figuretes van restar guardades, junt amb tota la seva família. Per voluntat dels gravadors Ortelli, van quedar-se al museu que tant els havia donat a conèixer. Eren uns mil dos-cents motlles de pissarra i bronze, unes 170 eines del taller, unes 7.500 figuretes de totes classes, catàlegs, documents i tota la documentació de formules i aleacions que es guardava al taller, que ara formava part de les col·leccions del museu. Una gran família!

Anys més tard, estudiosos i coneixedors del tema van adonar-se que tot el material relacionat amb la col·lecció del taller Ortelli que havia al museu, podia considerar-se de les millors col·leccions d’Europa per causa de la seva antiguitat i singularitat i era un referent a nivell nacional i internacional, ja que permetia reproduir tot el procés de fabricació, des de la primera matèria fins la figura acabada a més de conèixer la història del taller i de tota la nissaga de gravadors. La veritat es que… els soldadets i les figuretes mai més van ser joguines en mans de nens, sinó objectes de museu que podien ser contemplades per totes les persones que els anessin a veure. I… tot això, els omplia d’esperança en el futur.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos…