Qualsevol mesura de previsió sempre és poca

Qualsevol mesura de previsió sempre és poca

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Veure les cares que els humans mostrem quan,en arribar a l’andana,se’ns escapa el tren provoquen com espectacle intenses riallades col·laterals. Pèrdues d’aquesta mena són vivències en les quals, com implicats, voldríem fondre’ns perquè ens sentir ridículs Ara, com a públic privilegiat de la desfeta, són còmiques d’observar malgrat, cal reconèixer, que traspuen com a rerefons una càrrega de mala llet a voltes delirant. Trobeu-vos-hi… Sí, no hauríem d’esclafir a riure quan un pobre ancià amb pas accelerat se li tanquen als morros les portes del ferrocarril, no!… Però, ho fem. I tant que ho fem!
Quan he de fer un viatget d’alta volada procuro evitar fer el préssec. Agafar l’avió per anar a les quimbambes demana ser previsors i preparar amb antelació l’anada a l’aeroport. A casa en dies així el despertador sona més d’hora de l’habitual i amb les maletes i passaports a punt des del dia anterior procurem arribar amb marge d’antelació a la porta d’embarcament amb l’objectiu d’evitar ensurts. No és que vulguem ser fatalistes però sempre penses que, en cas que es punxés una roda del cotxe, o trobéssim un embús, disposaríem d’un temps per evitar de fer salat.
Amb els deures fets, asseguts amb suficient antelació davant de la porta d’enlairament, amb la Montserrat, esperem. Mireu, llavors respirem, ens agafa gana i matem el cuquet picant uns ganyips… però no abaixeu la guàrdia, no us refieu perquè una vegada tornant del J.F. Kennedy per megafonia no sé què deien de: last minute, flight passengers to BCN door fifteen I nosaltres, refiats, estàvem a la door forty four.
Haguéssiu vist com corríem. Es veu que com a rastre, al nostre darrera anàrem deixant una estesa de cacauets que compto que encara avui fan petar de riure o plorar a més d’un.

Una abraçada ben forta… i fins a la propera!