El pessebre a casa

El pessebre a casa

El costum de representar el naixement de l’Infant Jesús durant el temps nadalenc, a partir  de  reproduir-lo escènicament  amb  figures plàstiques i dins d’un muntatge costumista, bíblic o creatiu al qual anomenem pessebre, és una tradició molt arrelada a Catalunya. Ve d’antic i les seves arrels ens agermanen amb d’altres pobles i cultures cristianes, mediterrànies i europees.

Sabem que inicialment aquests muntatges es feien dins del temple i consistien tan sols en la  representació plàstica del naixement, que en ocasions incorporava l’anunciata als pastors i l’adoració dels reis; però el gust per aquestes representacions plàstiques passà a fer-se, també, a la cort i als seus palaus. Tenim sabut que al s.XVII arriben les primeres figures, i que al s.XVIII ja existeixen escultors a la Península Ibèrica que fan figures que, amb els anys, seran referència de model i estil: Salzillo, Vallmitjana, Amadeu, Esteve Bonet, Ginés… Amb tot, la noblesa fa seva aquesta moda i gust pel fer pessebre i també, amb els anys, la gent del poble la popularitzarà.

Al s.XIX i principis del XX, el pessebre popular està plenament incorporat als costums del Nadal, i tota bona casa té el seu pessebre a l’entrada del mas, al rebedor del pis, o al menjador o a la sala de casa. Són muntatges de molsa i suro, on a part del naixement, l’anunciata als pastors i els tres reis que van a adorar, la costum popular hi ha incorporat personatges de la vida rural i de les feines del camp, del mercat i de la muntanya. No hi podrà faltar tampoc el tradicional caganer.

En aquests muntatges sovint s’hi han recreat masies, pous, rius i poblets, creant una imatge costumista i visual d’una interpretació pròpia del paisatge de la zona o del paisatge imaginatiu bíblic. Habitualment, el muntatge final acostuma a barrejar ambdues propostes paisatgístiques amb tota confiança, creant un entorn propi de la imaginació i del saber fer popular. D’aquesta manera, podem trobar pastors amb barretina, traginers amb camells, la dona que renta o el pescador al costa  d’un riu on hi poden haver palmeres datileres, avets i pins de costa tots junts.

Amb l’arribada del pessebre a la casa i amb la seva construcció cada Nadal, es creen costums socials i familiars al seu voltant. Des d’anar a buscar molsa, branques i suro a la muntanya, a anar a comprar-los a les fires especialitzades que es munten per aquestes dates…; a generar costums, com la de comprar cada any alguna figuereta nova, establir rols familiars per a la seva construcció i evolució: qui el fa, qui posa les llums, qui desembala les figures, qui dissenya les estructures, qui mourà les figures a fi que cada dia s’acostin progressivament al naixement. També crear tradicions al seu voltant un cop muntat, com pregar-hi a l’hora d’anar a dormir, cantar-hi nadales o enviar-hi a resar els més petits de la casa quan es prepara el Caga Tió o trobar-hi regals de Reis al seu costat.

Els pessebres a casa han portat i porten a fer visites als veïns i familiars per poder veure el pessebre d’aquell any, a crear concursos de pessebres a pobles i barris, a rutes dominicals per cases que fan pessebres oberts o exposats a finestres, patis, entrades… És dir, s’ha anat generant tot un món de relació social a l’entorn del pessebre casolà i popular.

Amb la incorporació de l’arbre de Nadal, la modernitat i l’agnosticisme en la dècada dels setanta i vuitanta, les coses van anar canviant i moltes cases van deixar de fer pessebres. Amb ells, molts costum i rols van anar perdent-se; però també hem de ser conscients que hi ha gent i costums per a tot, i a moltes cases trobem integrats arbre i pessebre.

Ara bé, la proliferació de figures de plàstic o ‘marmolina’, i la seva comercialització massiva a papereries i botigues no especialitzades, amb preus populars, estan contribuint a recuperar poc a poc la tradició de fer el pessebre a casa. Cal tenir en compte, és clar, que molts pessebres d’aquestes cases no tenen el component religiós i tradicional, sinó més aviat un caire decoratiu i festiu. Són pessebres dalt d’una prestatgeria, sobre un moble baix, o damunt d’una tauleta auxiliar, on a vegades els més petits incorporen les seves joguines entremig de les figures més tradicionals. A vegades esdevenen camps de joc i d’improvisació d’aquests infants, o punt d’exhibició dels especialistes de la família que el fan.

Són pessebres més sintètics, més sostenibles, que incorporen elements d’aigua i llum que també s’han comercialitzat; i que moltes vegades no cerquen una estètica concreta sinó una costum més de viure la festa del Nadal.

Josep M. Font i Font