Festes a la carta

Jesús Ventura

Festes a la carta

El proper dilluns dia 24 és festa a Catalunya. Bé, per alguns és festa. Hi ha altres ciutadans que no gaudiran d’aquesta festivitat ni del lleure d’un pont de tres dies perquè han de treballar. Perquè la Pasqua Granada fa uns anys es va convertir en una festa a la carta.
Aquest no és un fet únic al calendari. Hi ha hagut altres festes suprimides (Dijous Sant, Sant Josep, …). I altres que s’han desplaçat al cap de setmana més proper, com l’Ascenció.
El fet és que l’aparició o la imposició de celebracions de marcat caire polític ha eclipsat amb els anys algunes festes de caràcter popular. És clar que en un estat que, de cop i volta, es declara laic per excel·lència, algunes festes són les més fàcilment suprimibles, malgrat tinguin un arrelament social i popular més que remarcable en el calendari festiu tradicional d’algunes comunitats.
No ens ha d’extranyar res en un país on alguns educadors convertits a lletristes innovadors han arribat a proposar que arribi Nadal però, sobretot, que no es mati el gall, enarborant la teoria que matar a un animal, al segle XXI, no és políticament correcte.
La realitat és que el nombre de festes ha de ser igual per a tothom. I per tant, els Ajuntaments o les Comunitats autònomes que, obligades a celebrar noves dates van voler conservar les seves festes locals o nacionals van haver de fer, i fan cada any, combinacions amb el calendari per no sacrificar-les, aprofitant les coincidències amb caps de setmana. I així s’han conservat festes any rera any. Però la Pasqua Granada, aquest dia tradicionalment festiu, no ha resistit l’envit i s’ha convertit en feiner a molts indrets de Catalunya.
Malgrat això suposo que estareu d’acord amb mi que el parcial sacrifici del Dilluns de Pentecosta era absolutament necessari. És relativament recent la instauració a tota la pell de brau d’una data festiva imprescindible, unitària, solidària, malgrat el bunyol laboral que representa tenir dues festes en tres dies, qüasi al final del trimestre acadèmic i a les portes de les festes nadalenques. Si, si, estic parlant del 6 de desembre, el dia de la Constitució: festa nacional espanyola (tot i que ja tenim el 12 d’octubre); gran celebració col·lectiva; jornada d’enaltiment democràtic; festa de civisme, de convivència i de progrés.
Nosaltres, a Catalunya, en tenim una altra de festa cívica, democràtica i unitària: la Diada de Sant Jordi és, segurament, la màxima expressió del que és una festa nacional tradicional i moderna a l’hora; local i universal al mateix temps; personal i col·lectiva a l’ensems. I ni tant sols cal deixar d’anar a treballar per celebrar-la. I que segueixi així, siusplau. No fós cas que ens haguéssim de menjar els canalons de Sant Esteve el diumenge més proper al Dia dels Innocents.