Pessebres irreverents

Pessebres irreverents

L’any 1858 es va fundar a Barcelona la Societat del Born. S’encarregava d’organitzar els carnavals barcelonins. Aquesta entitat recreativa va fer feina fins el 1874. Aquell mateix any es va fundar el Niu Guerrer, una societat humorística i recreativa que allargà la seva activitat fins al 1936 i que no només va organitzar cavalcades de Carnaval sinó que també va convocar actes lúdics i festius i va desenvolupar una tasca filantròpica.

L’activitat d’aquestes dues entitats va ser l’eix de l’exposició que aquest any 2013 es va poder visitar al Museu Frederic Marès de Barcelona; una exposició que es deia La Barcelona irreverent. De la Societat del Born al Niu Guerrer (1858-1910).

I si en parlem en aquest espai pessebrista és perquè en el catàleg de l’exposició hi havia algunes coses que, des d’un punt de vista del món del pessebre, criden l’atenció.

Per exemple, si llegim el catàleg sabrem que el mes de desembre de 1887, el Niu Guerrer va organitzar una exposició de diorames humorístics que “tenia com a eix central uns diorames de pessebre”. No sabem com eren aquests diorames, però aquesta dada ens pot ajudar a comprendre que la tècnica del diorama aplicada al pessebre ve de lluny, de més enllà de l’any 1912 (que és la data que donen moltes cròniques…).

I si seguim repassant el catàleg de l’exposició trobarem un text de la directora del Museu Frederic Marés, la Pilar Vélez. Escolteu un fragment del que diu Vélez:

“Pensem no equivocar-nos si diem que la Barcelona vuitcentista es divertia molt. (…) Sens dubte, l’associacionisme hi va tenir un paper molt destacat des de mitjan segle XIX, i l’associacionisme relacionat amb el món de la cultura i de les arts, d’una manera especial. La importància de l’associacionisme amb finalitats recreatives, lúdiques, les festes de carrer, la gresca, les fontades, les arrossades, els Jocs Florals Humorístics… se centra en el fet de ser un reflex d’una manera de viure d’una societat. Aquestes activitats (…) eren també una vàlvula d’expansió enfront de la realitat, de l’ordre instaurat… però alhora, una via d’expressió, d’expressió creativa, artística i sorneguera al mateix temps, escèptica com deia Elias…, una manera creativa de defensa col·lectiva. Què és sinó avui el programa Polònia o què van ser les produccions de La Trinca sinó una versió actualitzada de l’esperit de Pitarra? Entre les moltes entitats trobem els tallers: una colla d’amics, sovint artistes, es reunien en un local, on feien tertúlia, bevien, ballaven, feien teatre (…). Eren un espai de llibertat. (…) No es poden valorar totes de la mateixa manera ni passar-les pel mateix sedàs, ateses les característiques pròpies de cadascuna. Però l’esperit festiu i desenfadat és present en totes elles”.

Escoltant això no podem evitar de pensar en la Sociedad de Pesebristas de Barcelona fundada, ni més ni menys, que l’any 1863. Una entitat que, amb tots els matisos que vulgueu, encaixa perfectament amb la descripció que fa Vélez. Només cal fixar-se en el nom que adoptava la junta directiva: “Suprem Tribunal de la Gaita”! La primera societat pessebrista d’Europa, de la que enguany celebrem els 150 anys, era una entitat presidida pel bon humor i la gatzara!

Enguany s’han organitzat diversos esdeveniments per commemorar aquests 150 anys d’associacionisme pessebrista. I s’ha donat per entès que les actuals (i serioses!) associacions pessebristes catalanes són successores d’aquella primera Sociedad.

L’homenatge més gran que podríem fer a aquells pessebristes del segle XIX seria omplir el pessebrisme de més bon humor i, perquè no dir-ho, de festa.

 

Albert Dresaire Gaudí