La foixa

La foixa

Quan es treballa durant anys entre els milers d’objectes que conservem en un museu com l’Etnològic de Barcelona, estem abocats a conèixer sense massa esforç, la majoria d’aquests objectes.  És comprensible que si estem parlant del voltant de vuitanta mil objectes, tot plegat sigui una qüestió de temps. Al llarg d’anys de treball, es van absorbint dades sobre les col·leccions, els usos de cada eina, les característiques que fan les diferències entre objectes gairebé iguals, les procedències, els noms amb les posibles variants…

Però inevitablement ens trobem amb objectes que trenquen la norma i ens fan ballar el cap. No és el primer cop que us parlo d’objectes amb usos sorprenents o amb noms més o menys enrevessats o curiosos… Avui seguirem en la línea.

L’objecte en questió és d’un àmbit que segur que molts de vosaltres coneixeu i potser en sou practicants: la pesca. Concretament la pesca de riu. Tant si us agrada pescar en aigües tranquil·les com si esteu enganxats a les aigües ràpides deveu ser coneixedors de tots els estris adequats a cada especialitat. Que si les canyes, els carrets, esquers, hams, línies, mosques, culleretes, salabrets, botes, roba, complements que cal tenir per practicar i gaudir d’aquestes modalitats esportives. Tot aquest equipament que avui s’entén com a gairebé imprescindible, si anem enrera en el temps, veurem que ha anat canviant. D’entrada, generalment no es pescava per plaer sinó per necessitat. S’utilitzaven estris fets amb materials de la pròpia natura i de funcionament molt senzill i es practicaven modalitats de pesca que segons en quin moment ja no eren legals i que avui, són del tot il·legals o han quedat obsoletes.

Sabem que el morronell era un ormeig fet de vímet, de forma troncocònica per a peix que no és truita, del cove pescador amb el qual es pesca posant-se’l entre cames la boca oberta cap al davant, buscant les gorges, propi de l’Empordà, el bergat per a truites i en què es posa una pedra a sobre, la bergada per a truites també, col·locada als llocs canalitzats dels rius i de la desembocadura dels estanys, el filató xarxa per pescar peix gros, que es para a la nit lligant-lo a una vora i amb una canya a l’anella es fa anar on es vol i de vegades se n’afeixegen dos o tres trams fins a 36 metres, el tresmall per pescar al riu amb dos individus, molt usat al Segre, el claró per a truites i barbs, l’esparaver o rall, xarxa circular de malla usat per una sola persona, el bertrol,  un ormeig que té forma de caçapapallones, l’artet per a pesca fluvial i maritima, l’aubertol fet de fusta de xop perquè és més lleuger, el fuader per pescar l’anguila, es para a boca de nit i a l’endemà matí s’arreplega el peix, la corda, l’hamperol… Tot ells arts i artilugis de pesca de riu desapareguts…però presents en les col·leccions i la documentació del Museu Etnològic.

El d’avui és la foixa. Una forca de tres, cinc, set o més forcons, amb un ganxo d’ham a cada un, que és llançada a manera d’arpó per a agafar truites en el riu. Com podeu imaginar és una forma força primitiva de pescar, però segons Ramon Violant, a finals dels anys 50 del passat segle XX, encara s’usava a la Vall d’Àneu, a Esterri, Espot o La Guingueta. Aquesta foixa tenia un bastó de pi o avet d’uns 15 pams…! La questió és que observant-la em vénen al cap algunes preguntes, per causa de les característiques del propi estri. Tant pel gruix com per la forma, diria que, més que com a forca, aquesta eina els deuria matar  gairebé a cops. Les puntes són molt gruixudes i un s’imagina que en intentar “enforquillar” alguna truita al riu o a l’estany, per grossa que fora, el que feia era estabornir-la o directament destrossar-la amb el cop. No sóc afeccionat a la pesca, però el sentit comú em diu que o els peixos quedaven fets miques o els pescadors tenien una extraordinària habilitat per harponejar i encertar les peces. Aquesta foixa del museu, diu Violant, és “feta a La Guingueta cap a 1940. Per pescar truites als rius i als estanys, a les vores; s’hi pesca de dia i de nit amb el fanal. Adquirida a Espot a un pescador furtiu” l’any 1946. Sense comentaris…