La tradició del vot

Segons llegim al Diari de Girona, aquest darrer diumenge d’octubre, a Blanes s’ha viscut un any més la renovació de l’Aplec Votiu de Sant Rafel, al santuari del Vilar, situat als afores del municipi. L’anomenat Vot de Vila es remunta al 1794, quan els ciutadans de Blanes temien la possible arribada a la vila de les tropes franceses. Llavors, els devots i devotes de la Mare de Déu del Vilar es van endur la seva imatge del Santuari per protegir-la a la parròquia de Santa Maria. Els devots també van prometre a la verge que, si els salvava de l’amenaça de les tropes invasores, assistirien cada any al Santuari a renovar la prometença. El 24 d’octubre de 1795, un any més tard, van retornar la imatge al Santuari i, en compliment de la prometença per haver-los lliurat de l’amenaça, van llegir el Vot de Vila per primera vegada amb el compromís de seguir fent-ho any rere any. Aquell dia se celebrava Sant Rafel, imatge que presideix un lateral de l’ermita.

I de La Selva marxem cap al Baix Penedès, al poble de Santa Oliva, on tradicionalment dins la Festa Major, se celebra la processó de l’anomenat Vot del Poble venerant la imatge de la Mare de Déu del Remei. L’any 1854 una epidèmia de còlera assolà el país i el veïnatge de Santa Oliva en va sortir indemne després d’haver invocat la protecció de la Mare de Déu del Remei. Això va comportar el compliment d’una prometença: venerar la Verge traient-la en processó cada darrer dijous d’agost. Aquesta acció de gràcies i tota la litúrgia que l’envolta, ha esdevingut un referent, una tradició i un signe identitari per tots els fills de Santa Oliva i també, val a dir-ho, pels qui han anat arribant i s’han deixat captivar per l’encant i l’estètica d’aquesta celebració tan genuïnament santolivenca.

I de vots semblats en podem trobar moltíssims a Catalunya: Vilanova i la Geltrú, Tossa de Mar o Súria, per citar-ne només tres. Perquè això del vot, a casa nostra, no és nou. Sí…, bé…, d’acord…, quina brometa… Em direu que comparar els vots religiosos amb el tema que ens ocupa aquesta setmana és un joc de paraules fàcil i del tot frívol. Però no us penseu… Hi ha més similituds de les que sembla. D’entrada, el primer exemple que us he explicat volia evitar la invasió de les tropes franceses, i som molts els què pensem que Catalunya és un país ocupat des de fa manta d’anys. I si ens fixem en la protecció que les manifestacions votives han significat per les epidèmies, les plagues i les xacres col·lectives, doncs també hi podríem trobar similituds: si el ministre Wert no és una xacra per la llengua catalana…

A més, no puc evitar comparar també el pelegrinatge que significa la cita anual que els catalans venim imposant-nos cada 11 de setembre des de fa ja molt de temps. Un pelegrinatge que en els darrers anys ha assolit un augment espectacular de feligresos que participen devots a la processó d’un país que només demana ser lliure i poder exercir la democràcia. I tanta és la devoció i la fe dels catalans que ens plantegem i exigim dates extres per aconseguir la concessió divina i el reconeixement i la benedicció mundial.

I aquest nou 9 de novembre és una d’aquestes dates. Una altra jornada festiva de participació ciutadana. Una més però tan necessària com les precedents i com les que vindran. I hi hem de ser tots, haurem de fer cues i les farem; amb això d’esperar, els catalans hi tenim la ma trencada. Si finalment ens ho deixessin fer amb tots els ets i uts no caldria inventar-nos una via, o una v baixa, o un procés participatiu com el del proper diumenge, que no és més que un eufemisme que tothom sap què amaga. Volem votar, volem decidir el nostre futur i no ens ho deixen fer. Però nosaltres farem el nostre vot. Un vot de fe… Per ara.