L’edat d’un compositor

Dissabte passat es va celebrar a Andorra la Final de La Sardana de l’any 2015, un concurs que organitza la Confederació Sardanista de Catalunya i que arriba enguany a la seva 27a edició. En la part musical, hi va participar la cobla Jovenívola de Sabadell i una formació especial amb músics que han format part de la mateixa cobla durant els seus 40 anys d’existència que interpretaren alternativament les deu sardanes finalistes. A la 2a part s’estrenà l’espectacle ‘Alla contra’, d’Esteve Molero, una obra el contrapunt, el contratemps, el contrapàs i el contrabaix, entre d’altres contra-protagonistes. Es tracta d’una peça per a cobla ampliada, cor i contralt narradora que comptà amb la participació, a més de la Jovenívola abans esmentada, del grup El Pont d’Arcalís, de l’Orfeó Andorrà i del propi Esteve Molero, com a creador del concepte i director musical.

Un concurs que continua gaudint de bona salut en tots els aspectes, essencialment, en el de la resposta del públic, en el de la qualitat i el rigor interpretatiu i en les novedoses propostes que any rere any ens ofereixen en unes segones parts brillants i imaginatives.

Una altra cosa seria la qualitat d’algunes de les obres que accedeixen a la final. Però si comprovem que ho fan per votació popular i esgrimim aquella màxima que el públic sempre té raó, ens enfundarem qualsevol crítica al respecte i qui dia passa any empeny.

Però el títol de LA COLUMNA d’avui denota clarament que vull anar per altres senders. Per a mi, un dels grans èxits de LA SARDANA DE L’ANY d’enguany és l’edat dels compositors finalistes i guanyadors. No ens farem trampes al solitari i deixarem a part el Premis Joventut que, com el seu nom indica, exigeix edats que ens baixarien la mitjana. Però si agafem només els quatre guanyadors absoluts (premis i accèssits de popular i crítica) ens dóna una mitjana de 50 anys justos. I si hi afegim la resta de finalistes la xifra augmenta, però no gaire: uns 53 anys.

I en canvi, he intentat fer una comparativa amb altres gèneres o premis. I per posar-m’hi no m’hi posat per poc. Noms de compositors internacionalment reconeguts, que podríem dir que estan de moda, com l’anglès John Rutter o l’estonià Arvo Pärt tenen 71 i 81 anys respectivament. O la finesa Kaija Saariaho, que tot i que baixa als 64 continua estant molt per sobre de la mitjana sardanista.

Com a prova del cotó he mirat els Grammy, els premis musicals més mediàtics a nivell mundial. I dins les molt nombroses categories m’he fixat amb els guanyadors de la de Best Contemporary Classical Composition dels darrers 5 anys. Un grup de noms desconeguts per mi entre els quals només reconec el popular John Adams superen la mitjana de 61 anys. I pel que fa al que podríem anomenar música de cambra o instrumental, Best Instrumental Composition, els sis noms que surten, entre els quals trobem els mítics John Wiliams o Chic Korea no arriben a la mitjana de 70 anys per unes dècimes.

M’ha semblat francament sorprenent. Qualsevol gènere que comptés amb una saba creadora tan jove estaria pletòric d’alegria i de futur. Amb això de la sardana els que toquen i els que en componen són joves, i els que ballen, en canvi… Música i dansa. Dos conceptes que haurien d’anar sempre plegats… O potser no sempre.