Presiona ENTER per veure els resultats o ESC per cancelar.

Aureli Capmany: l’arxiver

06-04-2018 a Món Capmany


Aureli Capmany va néixer en una família que regentava una botiga amb obrador dedicada a la cistelleria situada al barri del Born.  Ell mateix es reconeix d’ofici cisteller i així ho fa constar en documents oficials.  Fa l’aprenentatge de l’ofici cap als 14 anys, quan deixa els estudis i es posa a treballar.

Més endavant, però, abandonarà aquesta tasca i procurarà que els seus ingressos  procedeixin de feines que no el tinguin subjecte a un horari estricte i que per tant li permetin organitzar-se a voluntat per poder assistir a cursos, xerrades, visites i conferències que el nodreixen dels coneixements sobre temes que l’interessen.  La mesada és la suma de dirigir esbarts, fer cursos, pronunciar conferències, donar classes de taquigrafia i assessorar en diverses disciplines.

Hi ha dues etapes professionals lligades a dues institucions públiques: la Mancomunitat de Catalunya que després continua la Diputació de Barcelona, per la part de mestre d’infants orfes i l’Ajuntament de Barcelona per la seva tasca d’arxiver a l’Arxiu Històric de la ciutat.

Capmany ja havia realitzat tasques a l’Arxiu Mas en el qual col·labora, entre 1916 i 1922, en l’ordenació i classificació, especialment en la Secció de folklore.  També ha col·laborat però sense regularitat, a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, des de l’any 1929 i a rel de l’Exposició Universal, però no és  fins l’any 1932 que ingressa a la plantilla d’aquest centre gràcies a la proposta del seu director Agustí Durán i Sanpere que el recomana en una carta datada el 23 de juliol de 1932 perquè Capmany es faci càrrec de la documentació de Rossend Serra i Pagès que a la mort d’aquest, els seus marmessors ingressen a l’arxiu.

Duran i Sanpere diu en aquest carta que amb l’ingrés de l’arxiu personal de Serra “(…) caldrà preveure un contingent de nous lectors i un nombre considerable de consultes verbals que augmentarà la tasca, ja un xic densa, del personal de la Sala de Lectura de tal manera que seria prudent obtenir la col·laboració de personal especialitzat. (…)”

I més avall afirma que “El Sr. Aureli Capmany reuneix, a judici d’aquesta Direcció, les condicions necessàries per aquest càrrec per la seva competència folklòrica, sobradament provada amb la actuació de tota la seva vida, i per l’amor que ha demostrat tenir a la institució de la Casa de l’Ardiaca durant els anys que, d’una manera marginal, hi ha treballat amb l’eficàcia que en cada cas era d’esperar.”.

L’any 1933, Aureli Capmany que ja ha arribat als seixanta-cinc anys presenta la documentació necessària i fa el pagament per presentar-se al concurs per la plaça d’auxiliar en Folklore a l’Arxiu històric, prenent-ne possessió el dia 2 de juny de 1934, segons el certificat del Secretari de l’Ajuntament de Barcelona.  Però un mes més tard,  el Cap de Negociat central ja informa que Capmany hi ha accedir més enllà de l’edat reglamentària.

La tasca a l’Arxiu històric té diversos interessos i avantatges per Capmany.  El primer és un interès crematístic en proporcionar-li uns ingressos fixos mensuals ja que la plaça està dotada amb 4.200 pessetes anuals, el segon, i de ben segur el més important és l’interès de la documentació de Serra i Pagès que conté informació sobre alguns dels temes que més l’interessen: les festes, la música, la cançó i el ball.  I la darrera és la de facilitar trobar-se prop de les fonts històriques i la bibliografia que es troba en els rics fons d’aquesta institució barcelonina, especialment sobre la història de la mateix ciutat però també sobre tants i tants temes tractats pel folklorista, cosa que li facilita la consulta.  El seus dos grans temes des que l’any 1900 decideix que la seva actuació es fonamentarà “… vers el folklore de Catalunya i la Història de Barcelona”.

Als insistents requeriments d’ultrapassar l’edat fixada per ser treballador municipal, Capmany argumenta que a la convocatòria de la plaça no es fixa cap edat concreta i la plaça li és adjudicada.  A partir d’aquest moment, Capmany serà confirmat en la seva plaça d’auxiliar de folklore molts cops amb l’aval per escrit d’Agustí Duran i Sanpere.  L’any 1938 arriba la comunicació de la seva jubilació per haver complert els setanta.  I altre cop, Capmany intenta retardar la seva sortida de l’arxiu, cosa que li és concedida, malgrat que li representa una minva en el sou, ja que s’argumenta que l’especialització que Capmany té pel desenvolupament de les tasques és de molt difícil substitució i més en els moments en què la guerra agreuja el relleu amb personal més jove.  D’aquesta manera, Capmany es manté com a treballador municipal adscrit a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, el cap i casal de la documentació i la bibliografia barcelonina.

L’any 1939, Capmany decideix restar a Barcelona i no sortir cap a l’exili.  Però és aquest mateix any, amb l’entrada del nou règim a l’Ajuntament de la ciutat, que rep una comunicació de jubilació forçosa de l’administració.  Aquest ofici inicia un llarg expedient amb nombrosos comunicats i cartes de resposta en les quals ell intenta allargar la vida laboral.  Definitivament però, és apartat de la tasca d’arxiver l’any 1940 sense cap més possibilitat de recórrer.  Arran d’aquest fet, la família Capmany s’empobreix mancada del sou fix i també per la manca general d’activitats intel·lectuals, l’altra font d’ingressos del folklorista que queda mancat de conferències, publicacions i assessoraments.

És en aquest moment, però, que Capmany fa realitat un dels projectes anhelats des dels anys 10: la consecució d’un arxiu amb informació relativa als balls de Catalunya. Projecte llargament presentat a totes les administracions, és en el sí d’una entitat privada, l’Esbart Català de Dansaires, on es materialitza.  Capmany hi fa de director-arxiver perquè ell encara es sent arxiver i bibliotecari i així continuarà fins a la seva mort.