Teatres, arts escèniques i titelles

Aureli Capmany tenia dots innats d’actor.  Hi ha qui afirma que des de ben petit distreia els veïns de l’escala i del carrer amb petites obres teatrals organitzades a l’obrador de la cistelleria familiar en els quals ell mateix feia d’actor.  Ja de més gran, el gust pel teatre el porta a actuar en diversos muntatges teatrals, alguns a l’elenc d’Adrià Gual, arribant a compartir escenari amb Josep Santpere.  Segons la seva filla Mª Aurèlia, a l’obra Això era i no era, a Capmany li agradaven tots els gèneres teatrals: music-hall, ballet, prosa, òpera, titelles, etc., de manera que era un fervent entusiasta de totes les arts escèniques.

Segurament la suma de la vocació d’actor, la pràctica de la lectura en veu alta i la facilitat de paraula el portaven a explicar les rondalles de forma creïble per al públic que l’escoltava; en definitiva, podríem dir que era un home que quan parlava es feia escoltar.  I Capmany en va viure força d’aquesta activitat, explicant rondalles als cursos de l’Escola per a la dona, als nens de la Casa de la Misericòrdia i a les nombroses xerrades en les quals parlava sobre la rondallística.

Veí del Gran Teatre del Liceu, n’era assidu i procurava anar-hi sempre que li era possible. Mª Aurèlia també explica que adorava l’òpera, la gran òpera italiana, però també Mozart i fins i tot Wagner, encara que no tant.  Liceista convençut, vivia allà mateix, en plena Rambla de les Flors, no es perdia, des de les altures, cap estrena, cap pinyol, cap descoberta.  Ella mateixa comenta que el seu pare era al Liceu la nit del 7 de novembre de 1893 quan Santiago Salvador va llençar dues bombes, “… i es va dir sorprès “Caram, el pirotècnic!”

Un dels gèneres més estimats per Capmany és el de titelles, cosa que el porta a escriure sobre elles però també a dirigir la temporada de l’any 1921 de la Sala Reig, que es trobava al carrer del Consell de cent prop del passeig de Gràcia, que feia funció cada dia a les 6 de la tarda , i els dijous i dies de festa en doble passi, a les 3 i a les 6h., arribant a programar-hi més de 100 funcions.  A més, també organitza sessions de titelles en associacions culturals i de lleure, titelles que no atreien només els infants, sinó també el públic adult.

El coneixement i l’amor a les arts escèniques es traspassa a la seva obra.  Justament l’article més primerenc és sobre una peça teatral.  El va publicar el mes d’octubre de l’any 1900 a la revista La comarca de Lleyda i s’anomena: Euda d’Uriach : drama musical en IV actes, llibre de Àngel Guimerà, música de Amadeu Vives, en el qual fa una ressenya de l’estrena i parla de la reacció del públic.

L’any 1904 quan inicia la revista infantil En Patufet, al primer número ja inclou la secció anomenada Titellas, signada amb el nom de Cristòful, que és un dels seus pseudònims, dedicada setmanalment al teatre com activitat, als teatres de la ciutat de Barcelona i a les obres de qualsevol gènere que ofereixen.  Capmany obre el primer escrit amb una declaració personal “Vet aquí una cosa que m’agrada; això d’anar al teatre sovint”, més clar impossible!.  Més endavant avisa els empresaris que “de pases no hen vull, soch franch y m’agradan las cosas claras y el chaculata espés, no hem vench ni per una unsa de carmet-los. Ja mi he fet una llista de tots els teatres de Barcelona, ¡tafoll y que n’hi han! Ja els en faré cinch céntims la setmana entrant!”.  I a partir d’aquí, i de forma implacable, cada setmana fa un repàs de la programació dels teatres barcelonins: el Teatre íntim, el Novetats, el Tívoli, el Teatre català, el Circo Ecuestre, i tants altres, de les obres programades: les que agraden i de les que no, de l’estat de les sales, dels actors, i de tot plegat.  El conjunt dels escrits en un any és una fotografia de la situació teatral de la ciutat de Barcelona, això sí, segons l’opinió de l’autor.

Com és freqüent en Capmany, el tema teatral apareix i s’enllaça amb altres en textos que no són de temàtica teatral. Així per exemple, l’article Santa Creu : una antiga tradició dels barcelonins, li dóna peu a tractar breument la història del Teatre de la Santa Creu o Principal, mentre que al titulat Costums del temps vell, aparegut a la revista  Momento, l’any 1938,  comenta el gust dels barcelonins per les manifestacions teatrals de tot tipus, amb un comentari especial a les ombres xineses.

Ja per acabar, comentarem tres de les obres de Capmany dedicades a les arts escèniques.  La primera és un opuscle publicat l’any 1923 per encàrrec de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, anomenat La dansa popular com a element de cultura per a l’actor català, text de la conferència donada l’any 1915 al Foment del Treball Nacional, il·lustrada amb balladors de l’Esbart Català de Dansaires, en la qual defensa la necessitat d’uns coneixements sobre dansa per qualsevol que vulgui ser un bon actor.

L’altra és el llibre anomenat El Café del Liceo : 1837-1939. El Teatro y sus Bailes de Máscaras, apuntes històricos.- Barcelona : Dalmau, 1943, en el que Capmany parla de l’estimat Liceu, a partir del cafè annex, i on repassa el teatre, la Societat del Liceu, l’edifici, l’incendi i sobretot els magnífics balls de màscares que s’hi celebraven durant tot el Carnaval. 

La darrer obra és anomenada amb un títol molt llarg i descriptiu:  Un siglo de baile en Barcelona : (1800-1900) qué y donde bailaban los barceloneses el siglo XIX. Los bailes de máscaras, los particulares o de sociedad y los públicos. “Balls d’Any” y “d’envelat”, obra en la qual es parla dels teatres en els quals es programen sessions de ballables com complement.