Càntirs de bateig

Càntirs de bateig

Un dels objectes que no fa massa anys mai faltava a gran part de llars del nostre país,  dels més coneguts, tradicionals, usats i compartits sobretot a l’estiu, és del que us parlaré avui. Però sempre hi haurà alguna sorpresa, es clar. I es que, apaivagar la set pròpia o la dels altres, a més d’un plaer ha estat sempre un acte de gran cortesia, en qualsevol circumstància, tant en el passat com en el present.

Perquè del càntir, l’origen del qual es perd en la història de la humanitat, estri que avui us comentaré, se’n poden explicar multitud de coses. Però… qué us haig de dir a tots aquells que teniu fills o nets! Els mes joves potser n’han vist algún, potser han begut o ho han intentat alguna vegada i tal vegada sense mullar-se la samarreta, però cada cop és més un estri reservat a espais rurals, a col·leccionistes “urbanitas”, o a estudiosos de l’estètica. Els canvis d’hàbits i usos son implacables i s’emporten per davant el que calgui en nom de la modernitat.

Com segurament coneixeu, n’hi ha de terrissa vidrada i sense vidrar fets per multitud de terrissaires del nostre país, de terrissa blanca com el  fets a Agost d’Alacant, i La Rambla de Córdova als que s’afegeix sal a l’argila, per augmentar la porositat i el poder refrescador de l’aigua, o de terrissa negra com els de Quart d’Onyar al Gironès i de Verdú a l’Urgell, on se’ls anomena “silló”. En aquest cas, s’aconsegueix que l’argila es torni negra gracies a l’oxidació, a altíssimes temperatures, del ferro que porta el fang.

Val a dir que si l’objectiu principal del càntir és emmagatzemar l’aigua per beure-la el més fresca possible, aquesta condició només l’acompleixen perfectament els que són de terrissa sense vidrar. El resultat de l’evaporació de l’aigua per la porositat de la terrissa fa que a l’interior quedi l’aigua més fresca sobretot si es deixa al sol… Coses de la física!

Es clar que per haver, de càntirs també n’hi ha d’aram, fins i tot de plàstic i per últim també n’hi ha de vidre. I en els de vidre volia jo aturar-me ja que al Museu Etnològic de Barcelona n’hi ha alguns d’aquests que tenen una funció especial. Molt especial. I espero que també amb sorpresa per a vosaltres.

Per que, el que avui voldria fer és parlar-vos del sexe dels… càntirs. Ho heu sentit be. No dels  àngels, dels càntirs. Dels àngels ja sabem que no tenen sexe, però hi ha cantirs que sí en tenen. Hi ha un tipus de càntir, principalment de vidre, que s’anomena “cantir de bateig”.

Al poble de Vimbodí, a la Conca de Barberà, on hi ha una gran tradició de forns de vidre, amb un museu que fa demostracions de les diverses tècniques, se n’havia fet una gran producció d’aquests càntirs. En temps passats s’usava als batejos per dur l’aigua beneïda que s’abocava al cap de la criatura batejada.

Amb el galet habitualment recte i gairebé vertical, amb decoració de lacticinis o sense, decorat o de formes més senzilles però te una característica que el fa diferent: el broc, el lloc per on entra l’aigua dins el càntir. I es que, de càntirs de bateig n’hi ha de dona i d’home. Ah!… Els brocs d’un i altre son clarament diferents per diferenciar el sexe, precisament representant el sexe. En el d’home, el broc és rodó i recte com un penis i el de dona acaba amb el broc en forma de vulva. La sorpresa està servida. I l’incognita també. Si no us ho creieu… veniu al museu a comprovar-ho!