Parany de cacera
No voldria posar-me massa seriós, aquest cop. Però hi ha temes que mereixen parlar-ne amb una certa cura i crec que el d’avui és un d’ells. Voldria parlar-vos d’un objecte que per si mateix és un problema, va ser un problema pel seu propietari, que finalment també va tenir un greu problema. Tot plegat conforma una forma de vida diguem-ne fosca al voltant d’un tema que sempre s’ha defugit, de parlar-ne.
És coneguda per molta gent l’ancestral por de l’home vers el llop. La literatura, és plena de referències i relats, des dels contes de la Caputxeta Vermella, Pere i el llop o Els tres porquets, passant per novel·les com “El llop estepari” de Hermann Hesse o pel·lícules sobre l’home llop, bé en to de comèdia o bé com a ficció de terror. En tots aquests casos les referències al llop son i han estat relatades com una desgràcia. Com un gran desgràcia. Però veient l’objecte que us relataré avui, us haig d’explicar algunes coses més.
En relació amb el llop, a casa nostra, hi ha tot un seguit de dites i refranys que reflecteixen la mala relació entre el llop i l’espècie humana. Frases com: Veure-li les orelles al llop, Ficar-se a la gola del llop, Llop i guineu a cap preu, El llop muda les dents però no els pensaments, Ovelles sense guardià el llop se les menjarà, Cara d’ovella i urpes de llop i la clàssica Que ve el llop! en son una mostra. Tito Maccio Plauto, deia fa 2200 anys “L’home és un llop per a l’home…” i això encara dura…
Des del principi dels temps, l’home s’ha dedicat entre d’altres tasques a la recol·lecció i a la cacera per poder sobreviure i com a font d’alimentació. No som altra cosa que depredadors, també nosaltres, com la resta d’animals. Això ha estat sempre així fins i tot en les societats actuals. Cacem per poder menjar nosaltres i les nostres famílies, per abrigar-nos amb les pells del que cacem, per comerciar amb tot allò del que podem treure’n profit i també per plaer…
Fins que van començar les restriccions per causa de la propietat de les terres i de les peces de caça que havia en elles, cadascú caçava segons les seves necessitats, sense més problema. Fins al segle VI la caça va ser pràcticament lliure així com els terrenys. Des d’aleshores i fins al segle XIX va prevaldre la propietat dels nobles sobre les terres i la caça. També, com a conseqüència de l’existència dels grans ramats d’ovelles, els clàssics depredadors entre ells el llop, fan la seva aparició contra els interessos de l’home. Aquestes circumstàncies entre d’altres van donar peu a l’aparició de la caça furtiva d’una banda i dels caçadors que en batudes organitzades pel propis municipis caçaven els llops, guilles, genetes, gats mesquers i linxs entre d’altres. A banda d’això, la mort de cada llop es premiava amb diners, prèvia entrega de la pell, les potes i el cap al jutge de corregiment per tal d’evitar frau. Això passava a casa nostra al segle XVIII.
Doncs bé, l’objecte d’avui té relació directa amb aquests temes. Sense més història us llegeixo la descripció d’un parany o trampa de cacera per a llops que tenim al museu, i que per les seves dimensions fa una mica de respecte. Diu així: “Any 1944. Trampa de caçar llops. Fa uns 20 anys – cap al 1924, doncs – fou feta per un ferrer de tall del Portal Nou de Barcelona per encàrrec d’un individuo misteriós que després fou detingut a la Vall d’Aran com a lladre”. Les mides són: 20 x 63 x 34 centímetres. Ja es veia que això acabaria malament…!
