Quan s’ha de donar un premi?

Quan s’ha de donar un premi?

Jesús Ventura

El passat cap de setmana, en els actes del Pubillatge sardanista de L’Escala, es van donar a conèixer els guanyadors dels Premis Sardana 2010.

Antoni Anguela, Concepció Ramió, el suplement “Sortim”, dels diaris AVUI i EL PUNT i l’Escola Mestres Munguet Cortés van ser els guardonats amb les quatre medalles principals: les medalles al mèrit sardanista, al mèrit musical, al mèrit cívic i al mèrit de la dansa, respectivament.

Després, un reguitzell de fins a una vintena de noms, als que se’ls han reconegut la seva dedicació, els seus esforços de promoció i difusió o la seva continuïtat, per citar només algunes de les qualitats homenatjadas.

El comentari generalitzat versà sobre el fet que la Medalla al Mèrit Sardanista fós atorgada de nou a Antoni Anguela, i que d’altres guardonats haguéssin també repetit premi, com ara l’inesgotable lleidatà Sebastià Gràcia que, si bé abans l’havia aconseguit per la seva feina concreta als mitjans de comunicació de Ponent, ara ha rebut el premi Continuïtat pels ja 50 anys de la seva dilatada dedicació.

Més enllà del perquè d’aquestes iteracions, a mi em venen algunes preguntes al cap. Quan s’ha de donar un premi?: quan l’embrió d’una idea necessita un alè encoratjador? Quan a un treball constant li cal una empenta per a la, moltes vegades, dura contnuïtat? Quan un número rodó ens aporta l’excusa perfecte? O quan la feina és acabada amb èxit? En definitiva, quin és el moment just per donar un premi?

Om dirà que hi ha premis de moltes classes i que segur que trobariem el premi i el moment idoni per a cada cas. Però donar un premi no ha de ser fàcil: un premi que ara és just potser d’aquí a uns anys ja no ho sigui. La gent canvia. I a l’altra cara de la moneda, podriem trobar (i trobem), gent a la que caldria premiar constantment, any rera any, per la seva constància i la seva empenta.

I finalment, comparant dos premis completament diferents se m’acudeixen encara més preguntes: què diria el Sr. Almodóvar si li diguéssin que com que ja té els òscars que té no en pot tenir més? Potser deixaria de fer pel·lícules per manca d’il·lusió? Potser faria de “negre” d’alguna jove promesa? O es dedicaria a qualsevol altra activitat?

Tot són preguntes, però, d’una cosa sí n’estic absolutament segur: homes com l’Antoni Anguela i en Sebastià Gràcia es mereixen l’Òscar sardanista les vagades que faci falta.