Del futbol i de la cobla…

Jesús Ventura

Del futbol i de la cobla…

Ara fa uns dies, l’amic Albert Font-Tarrés em feia arribar un link d’una entrevista publicada al CREUANT, el seu excel·lent blog periodístic especialitzat en la sardana i la cobla.

El títol em va cridar l’atenció: “Es busca Van Gaal enlloc de valorar Guardiola”.
Tranctant-se d’un blog especialtzat en la sardana i la cobla era lògica la sorpresa malgrat lo previsible de la metàfora. I m’hi vaig ficar.

En una llarga entrevista que podeu recuperar clicant aquí, el compositor i director Joan Lluís Moraleda donava banda ampla als seus pensaments i a les seves reflexions amb el to pessimista i catastrofista al que ens té acostumats. I he de dir que comparteixo bona part de les seves valoracions i dels seus desitjos, això sí, amb algunes petites acotacions. Segurament té força raó quan afirma que “la cobla està absolutament abandona i deixada de banda per les institucions”. Personalment substituïria l’absolutament pel sovint. També corroboraria l’afirmació que “als catalans, el que és nostre no ens interessa”, si bé jo no generalitzaria: hi ha coses que si que ens interessen; i són nostres; i no són la cobla. I és també veritat que per a molts “tot el de fora és millor”. Sembla que per a ell també ja que lloa abastament els músics xecs, alemanys i austríacs i a uns quant d’aquí els deixa ben retratadets.

En un altre ordre de coses, afirmo amb ell (de fet ja ho hem fet en aquesta mateixa secció), que la Creu de Sant Jordi d’enguany als mestres Manuel Oltra i Tomàs Gil Membrado s’hauria d’haver atorgat ja fa molts i molts anys, molt abans que rondéssin a l’alta i a la baixa els noranta anys d’edat. Els seus mèrits són absolutament insdiscutibles. I així podria seguir amb algunes altres de les coses que Moraleda diu.

Però també he de dir que no comparteixo el seu pessimisme i que la seva visió d’algunes coses és, sospitosament, bastant subjectiva. De manera sistemàtica minimitza totes les iniciatives que l’entrevistador li anomena: carrega contra la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i els seus Cicles de Concerts; també contra la Principal de la Bisbal i el seu experiment de la Simfònica de Cobla i Corda; contra el Memorial Joaquim Serra i els encàrrecs a compositors forans; contra l’entitat Músics per la Cobla, ignorant la seva tasca de difusió i preservació de la música de cobla; contra Santi Arisa i les Sardanoves i, en general, contra les experiències d’altres estils musicals incorporats a la cobla; contra Jordi Molina i les seves experiències al voltant de la tenora com a instrument solista independent de la mateixa…
En definitiva, contra tot i contra tothom. I sempre amb una afirmació curiosa: diu que tothom “va a la seva i llaura per ell”.

M’he llegit l’entrevista diverses vegades i us recomano que ho feu. I, certament una cosa m’ha queda clara: el que ell anomena com “la seva” (la que jo interpreto com la de tothom), no sembla ser igual que “la seva” (la del senyor Moraleda). Només les iniciatives en les que ell intervé semblen les correctes. Només les seves idees abracen la veritat absoluta…

I tornant al títol de l’entrevista en qüestió, i malgrat haver-m’ho pensat molta estona, no acabo de veure el significat de la metafòra futbolística. Que si Van Gaal, que si Guardiola…
Potser si hi afegíssim a en Mourinho tot s’entendria molt millor.