La flama de Prada

La flama de Prada

Jesús Ventura

El dissabte dia 6 d’abril, la secció de Turisme de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona organitzava una sortida a Prada de Conflent, un acte inclòs dins els commemoratius del norantè aniversari d’aquesta entitat que m’honora presidir. Dins el programa, dues visites tant ineludibles com desitjades: la tomba de Pompeu Fabra i el Monestir de Sant Miquel de Cuixà.

Respecte a aquest darrer, recordava visites pretèrites, ja fa molts anys, i vaig veure que amb el temps, i segurament aprofitant el mil·lenari de l’Abat Oliva celebrat fa tot just un lustre, el Monestir havia experimentat canvis importants i interessants pels visitants, malgrat a la comunitat només hi restin tres monjos. Semblen pocs però pel que es veu fan bé la feina.

Abans al matí, un tomb pel poble, de la ma del President del Casal Català de Prada, que ens ensenyava orgullós l’església de Sant Pere, l’Escola Bressola (en la que la única llengua vehicular és el català), la casa on va viure Pompeu Fabra i, al final, després d’una petita caminada, als afores de la vila, el cementiri i la tomba de l’artífex de la gramàtica actual de la nostra llengua.

Pel camí, el president del Casal saludava a membres de la seva entitat i, en alguns casos ens els presentava. Com va fer amb un jove portuguès veí de Prada, que ha esdevingut un col·laborador entusiasta del Casal Català i de la seva tasca per la preservació de la parla. Quan ja marxàvem, un soci de l’Agrupació li agraïa la seva feina vers el català i ell, en broma, li contestava que no podia fer altra cosa. Deia: “Tothom sap que el català és el portuguès mal parlat”. I reia. I nosaltres també rèiem.

A la tomba d’en Fabra, cap discurs: només versos. “Les tombes flamejants” i “L’inici de càntic en el temple”. Els mots de Ventura Gasol i Salvador Espriu van ser més que explícits. Feliços, vidents, precisos o, encara més; diria que exactes per tal de plasmar el connubi de sentiments i emocions d’aquella cinquantena de patriotes catalans orgullosos però preocupats per un futur que amenaça amb boires fosques.

Al final, un espontani cant dels Segadors, un cant altiu i sentit que posava el punt i final a un acte d’homenatge al país, a un acte d’afirmació nacional. Un acte modest, cert. No érem gaires, també cert. Però a Prada de Conflent encara són menys. I resisteixen. I treballen. I la suma dels petits treballs de cadascú ha de fer que no ens sotmetin, que no aconsegueixin ofegar-nos, que puguem sobreviure a aquesta colla d’opressors.

Quatre dies més tard, el Tribunal Constitucional Espanyol donava poders a 17 famílies catalanes  per poder sotmetre a tot un país i obligar-lo a renunciar a la seva llengua a l’hora d’escolaritzar els seus fills. Arreu del món s’ha denunciat l’atropellament, la injustícia, la mala intenció, el greuge… Sí, el món parla de nosaltres. I ens defensa. I denuncia als espanyols. O més ben, als nacionalistes espanyols.

Però no ens enganyem, ens haurem de defensar nosaltres. Per sort vam tenir un Pompeu Fabra. Si aneu a Prada de Conflent us ho explicaran.