Tocs de festa (sardana)
Josep M. Ruera

Tocs de festa (sardana)
Josep M. Ruera

Josep M. Ruera

Nascut a Barcelona l’any 1900, va fer desenvolupar bona part de la seva vida musical a Granollers on inicià els estudis musicals amb el mestre Glanadell i, posteriorment, a Barcelona amb els mestres Argelaga, Monné i Morera de qui aprengué contrapunt, fuga i composició, i encara més endavant ho faria amb els mestres Joan Baptiste Lambert i Joan Lamote de Grignon.

A partir de 1922, a Barcelona, actuà en diverses orquestres i també formà part de l’Orquestra Pau Casals. Des dels 17 anys fou organista de la parròquia de Granollers fins a la guerra, l’any 1936, càrrec que recuperaria posteriorment. A partir de 1928 fou professor de l’Escola Municipal de Música de Granollers de la que en seria director a partir de l’any 1945 fins la seva mort l’any 1988. Cinc anys abans, des del 1983, l’esmentada Escola portaria el seu nom i té dedicat un carrer a la població granollerina que a més li concedí la Medalla d’or de la ciutat l’any 1971, i el proclamà Granollerí de l’any el 1972.

El 1944 va fundar l’orquestra Selecció, que arribà a tenir 21 músics i fou de les més importants d’aquell temps. També va dirigir altres orquestres i agrupacions musicals, entre les quals la coral Amics de la Unió i Orfeó Femení.

Composa les seves primeres sardanes amb poc més de vint anys d’edat i continuà escrivint-ne fins passada la vuitantena, motiu pel qual la seva producció reflecteix perfectament l’experiència adquirida al llarg dels anys. Mereixedor d’un bon nombre de premis, el mestre Ruera va pertànyer a aquella època anomenada com a època d’or de la sardana, en la qual els grans músics componien sardanes com un gènere més dels molts que conreaven, amb una absoluta normalitat.

La que hem triat pel “Clàssics de cobla” d’avui data de l’any 1930. Cal considerar-la doncs una obra de joventut tot i que, com ja ha quedat clar, als seus 30 anys Ruera ja havia assolit una considerable experiència musical.

Uns curts espectaculars, frenètics, farcits de polirítmies i petits fragments modulants en els que els instruments es van passant el testimoni del protagonisme i de la creixent tensió harmònica i melòdica clouran contundentment amb tres cops a tutti que donaran pas a una entrada de llargs solemne i igualment brillant, com un pregó de festes que s’anirà dissolent en diferents passatges per donar pas a una melodia final exposada per la tenora i replicada per la resta de la cobla.

La versió que us proposem és la que enregistrà l’any 2010 la Cobla de Cambra de Catalunya.