Benvingudes i comiats
Avui comencem una nova temporada del FES TA FESTA, la quarta a Internet, però des del 1989, és a dir, des de fa quasi 24 anys a les ones radiofòniques catalanes.
Era també un mes de setembre, com el que acabem de deixar enrere, quan aquest modest programa va sonar per primera vegada. Un magazín (quina gran paraula que ningú entén), un informatiu setmanal, un programa especialitzat… dieu-li com vulgueu. En definitiva, una hora de Ràdio feta per una barreja de professionals i amateurs amb bon humor, amb responsabilitat i amb molta il·lusió, unes característiques que hem intentat no perdre en aquest gairebé quart de segle que ens observa.
De fet, el què som i el què fem ha provocat sempre força anècdotes. Malgrat tractar la cultura popular i tradicional en moltes de les seves vessants i estant oberts a totes les suggerències, en el nostre llarg període a Ràdio 4 sempre vam ser el programa de sardanes. No vam ser capaços de treure’ns aquell segell.
I recordo molt especialment el dia en què se’ns concedí el guardó de millor programa de Ràdio en català per part d’Òmnium Cultural, la Nit de Santa Llúcia de 1997, en aquell ja llunyà segle XX. Aleshores, el bon amic i excel·lent radiofonista Pere Font Grassa, a l’entrevista posterior a l’entrega del guardó em preguntava com es podia parlar de cultura popular en un programa d’humor. Recordo que li vaig respondre: “Nosaltres no fem un programa d’humor. Potser sí que fem riure. Però és perquè el fem contents”. I ara hi afegiria: “I amb molt de respecte”. Una qualitat que manca a moltes emissores actuals que aborden el tema amb un somriure irònic, quasi amb despreci, inclús amb un cert aire de superioritat… Aquests sí que fan riure, i la majoria tampoc són programes d’humor.
Com deia a l’inici, avui comencem una nova temporada. I també estem contents. Ho estem per molts motius, entre els que destaca el fet que a partir d’aquest mes d’octubre la nostra família d’emissores augmenta: a les ja habituals Ràdio Bellpuig, Ràdio La Vall, de Les Preses, i Ràdio Municipal de Terrassa, hi afegim els amics de Ràdio Vallromanes i de Ràdio Palau, de Palau-solità i Plegamans. I ben aviat esperem poder anunciar més incorporacions, poder expressar noves benvingudes. La nostra particular Via radiofònica es va fent poc a poc més gran. Encara ens falta molt per cobrir tota la nostra geografia però amb el temps ho aconseguirem. N’estem segurs.
I acabaré aquesta primera COLUMNA de la temporada amb el record d’un amic. Aquesta setmana ens ha deixat en Pep Fortuny. El gran dels germans Fortuny de la Dharma. Un bateria que serà per sempre autèntica història de la música rock catalana. Un català de cap a peus que va lluitar fins al final per tot allò que estimava: una família, una música, una nació… Amb les seves baquetes, amb els redobles de la seva caixa i el dringar dels seus plats, amb els cops dels seus toms i la tossuda perseverança del seu bombo, en Pep ens ha anat conduint, concert a concert ens ha ajudat a arribar fins on estem ara.
Malauradament, ell ja ha acabat el seu camí. Massa aviat, segur. Només 61 anys. Però això va així. No hi podem fer res. Això sí: de nosaltres depèn que el seu camí no hagi estat en va. Hem de seguir fent via. Hem de continuar avançant. Això no es pot aturar. Ell no ho hauria permès. I no et decebrem Pep. La constància del teu ritme ens farà de guia. El teu record ens farà caminar. Fins sempre, amic.
