Adéu, Quima
Divendres passat, mentre penjava les darreres seccions del FES TA FESTA al web, m’assabentava de la mort de la Joaquima Serra i Lleonsí, la filla del mestre Joaquim Serra.
En els darrers anys, he tingut la oportunitat de conèixer una mica la Quima Serra. La meva vinculació en la organització del Memorial, l’enregistrament per part de Músics per la cobla de l’integral de l’obra per a cobla i, molt especialment, la feina endegada amb la Comissió del Centenari del naixement del mestre Joaquim Serra, ha fet que entréssim sovint en contacte amb ella i amb els seus familiars més propers.
La Quima va perdre el seu pare prematurament l’any 1957, quan només tenia 20 anys. I en canvi, pocs pares hauran estat tant presents a la vida dels seus fills com en Joaquim a la de la Quima. Recordo quan el meu pare me’n parlava. I recordo haver anat ha buscar alguna partitura a casa seva, quan vivia a Barcelona, prop del Passeig Maragall, a casa el Sr. Melitó Bover, el seu marit finat també prematurament l’any 1991, tant sols un mes després d’haver perdut també la seva mare, la Margarida.
Però malgrat el dolor de les absències, la Quima decidí que tenia feina. I s’hi va posar. I caram si en va fer! Ja instal·lada en el seu estimat Castellterçol, la Quima (i els seus descendents) han guardat amb cura un dels llegats musicals familiars més importants del nostre país, per difondre’l i preservar-lo. No oblidem de qui era néta, d’un altre dels més grans: ni més ni menys que d’en Josep Serra i Bonal, per molts el pare de la sardana simfònica, el primer que entengué la sardana com a forma musical a més de com a dansa.
I amb això no en va tenir prou: presidenta durant anys de l’Agrupació Sardanista de Castellterçol, membre de la Comissió de la Dansa i del Ball del Ciri, col·laboradora amb totes i cadascuna de les entitats culturals que li demanessin, adaptant-se incipientment a les noves tecnologies informàtiques ja en una edat en què aquesta adaptació no és precisament fàcil.
El diumenge dia 10 de març de 2013, la Parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol es va omplir de gom a gom per acollir el darrer comiat de tot un poble a una vilatana exemplar. Els forasters que tinguérem l’honor d’assistir-hi vam poder copsar plenament el dolor i l’amor de totes aquelles persones que acabaven de perdre a una persona entranyable, senzilla, propera, forta i enamorada de la seva terra. Una peça per piano del seu pare interpretada amb màxim sentiment pel seu gendre Alfons, una Ave Maria impecable i la Coral local interpretant la Dansa de Castellterçol, van ser alguns dels ingredients musicals d’una cerimònia sentida i sincera. Al final, el so de la cobla ens regalava “Margarida”, la sardana que el seu pare dedicà a la seva mare.
I ara podria acabar la columna amb una frase franca i directa. I ja estaria. Però no vull cloure aquest escrit sense comentar que, malgrat que com us he dit, l’església era plena a vessar, hi vaig trobar a faltar molta gent. Si cerqueu a Internet, la presència de la notícia de la mort de la Quima Serra és gairebé inexistent, a banda d’una nota de dues ratlles a la plana de l’Agrupament d’Esbarts i una altra igualment breu al Facebook de la Federació Sardanista. Malgrat no em vaig entretenir a contar-los, crec que els assistents vinguts de fora de Castellterçol es podien comptar amb els dits de les dues mans. Francament, crec que la Quima es mereixia quelcom més. I això que estic completament segur que ella no ho hagués demanat mai. La modèstia fa engreixar l’oblit. La discreció atia la ignorància. La senzillesa provoca la incompareixença dels que es creuen poderosos.
En fi. Benvolguda Quima: descansa en pau. Nosaltres sí que et trobarem a faltar.
