Banyoles de festa

Jesús Ventura

Banyoles de festa

Aquest cap de setmana, la ciutat de Banyoles es tornarà a vestir de festa. La Festa Major de Sant Martirià, altrament coneguda com a Festa Major de la Sardana, tornarà a revolucionar la tranquil·la capital del Pla de l’estany per convertir-la en una vila festiva i, sobretot, sardanista.

Fa alguns anys que no puc viure plenament, com havia fet anys enrere, la festa banyolina. Les obligacions laborals i familiars m’han impedit en la darrera dècada desplaçar-me a Banyoles a veure i viure alguns dels actes més emblemàtics d’aquest devessall de sardanisme que es viu per Sant Martirià.

Recordo molt especialment les anades amb els pares, i com parlaven amb el mestre Puigferrer de que el seu fill, és a dir jo, estava estudiant música i volia ser compositor com ell; recordo anys més tard, les meves breus però intenses converses al bell mig de la Plaça Major amb l’inoblidable Manel, explicant-me i comentant aquesta o aquella sardana amb la seva simplicitat i clarividència crítica.

Recordo les meves puntuals però viscudes participacions actives a la Festa de Banyoles, com l’any 1992, en el que l’amic Parnau i tot el seu equip ens facilitaren l’estrena a Banyoles de l’obra pòstuma per a dues cobles i percussió de Josep M. Bernat “Un dia a la Noguera”, just uns mesos després de la seva prematura mort; o les meves intervencions com a director de la cobla Mil·lenària de Ceret; o la meva actuació dirigint les cobles que acompanyaven la veu de la Núria Feliu.

Recordo moltes més edicions de la Festa de la Música per a cobla del dilluns al matí, amb algunes estrenes històriques, anys enrere al Teatre i des de ja fa molts anys al Pavelló, potser amb una acústica no tant idònia però satisfent la necessitat d’una assistència molt nombrosa de públic que sempre feia quedar gent a fora.

I recordo els dinars i les llargues sobretaules després del concert del dilluns al matí, quan compartint taula amb grans mestres i amb grans activistes sardanistes ens proposàvem apassionadament arreglar el món coblístic, tot exercint de periodistes especialitzats, entre profiteroles i xarrups de ratafia.

I quan veig el programa d’enguany, penso que, de fet, no són records nostàlgics ni enyoradissos; no estan tant lluny en el temps; no formen part de la història passada. Són només la part pretèrita d’un tot que fa anys i panys que se celebra a Banyoles i del que tinc l’honor d’haver format part. D’un tot que té la continuïtat assegurada malgrat les crisis i les retallades. D’un tot que ha escrit al llarg de dècades un part molt important de la història de la sardana i de la cobla. D’un esdeveniment que perdurarà en el temps perquè està viu i perque compta amb uns organitzadors conscients de què cal fer per conservar-lo i mantenir-lo amb molt bona salut.

Potser dilluns m’escaparé a Banyoles. Faré festa un dia laborable i caldrà treballar més la resta de la setmana. Però segur que valdrà la pena.