Brunzidor

Brunzidor

Em fa molta il·lusió haver escollit l’objecte que avui us explicaré. Perquè m’ha fet remoure la memòria, la meva memòria personal recordant – que no enyorant -, una etapa de la meva vida en la qual vaig poder jugar amb el que avui us ensenyaré a fer. Jo, aleshores un nen de ciutat que anava de l’escola a casa i de casa a l’escola, que no em deixaven sortir al carrer a jugar perquè “hi havia molt de trànsit”, acostumat a jugar al passadís de casa i al menjador escoltant “Pepe Iglesias El zorro”, “El parte” i “el Consultorio Francis” barrejat amb l’olor dels llençols acabats de planxar, anava a passar l’estiu a un poblet mariner que aleshores era llunyiiíssim de Barcelona, uns 15 quilòmetres.

Brunzidor - Dibuix de J. Ribot

Amb la colleta d’amics del poble fèiem tots els disbarats que se’ns passaven pel cap, i seguíem tots els patrons no escrits de coses que tocava fer a l’estiu: jugar a pinyols d’albercoc, “guerrejar” amb altres grups de nens del poble no tan amics,  jugar al “pidola”, colar-se a l’embalat per Festa Major, fer cabanes i amagatalls prop de la riera, anar a pispar raïm a les vinyes properes, jugar amb estels a la platja, a xapes, a la baldufa, a fet i amagar per tot el poble… i també ens fèiem els nostres estris. Un d’ells, m’agradaria que acabéssiu fent-vos-el vosaltres mateixos o bé per als vostres fills o nets. Diuen, a més, que el so que produeix te efectes màgics per afavorir el creixement i l’abundància dels conreus i que a les zones costaneres servia per contactar amb les divinitats que habitaven al fons del mar. També es feia servir el 24 de desembre per anunciar als reis el naixement de Jesucrist. Es molt fàcil de fer. I no és altra cosa que un brunzidor.

Nosaltres ens els fèiem, exactament igual com està descrit al llibre “Instrumentos músicos de construcción infantil y pastoril en Cataluña” de Ramón Violant i Simorra, amb un tros d’algun arrebossat d’envans recollit a qualsevol racó del poble. Anàvem polint el guix de manera que en quedés una rodona d’uns 4 ó 5 cm de diàmetre i de mig centímetre de gruix. Al centre calia fer dos forats i quedava com un botó gran. Amb un cordill de llana d’aproximadament un metre de llarg el passàvem pels dos forats i el lligàvem. Fet això, amb les dues puntes del cordill tensades, l’anàvem movent per retorçar el cordó. Finalment, estiràvem suaument i el deixàvem que tornés a retorçar-se. Fent aquesta operació seguit i de pressa fa un soroll semblant al vol de les abelles i brunzeix… el brunzidor. Ah! També es pot fer amb un botó gran i no cal fer els forats, com es feia a Guissona. Molt fàcil!

A Vilafranca del Penedès es feia també amb una bola de plom aixafada i arrodonida i a Barcelona amb un os d’albercoc amb dos forats, exactament com també es feia a França. En coneixem també l’existència d’aquest tipus de brunzidor a Extremadura, a la vall de Roncal i a la regió de Lleó.

Però hi ha una altra versió de brunzidor molt més simple, considerada l’estri sonor més arcaic dels emprats per l’home i que té l’origen més antic. Els pobles primitius se’n servien per comunicar-se amb els esperits o divinitats. En coneixem procedents d’Àfrica i en tenim al museu, de Catalunya, d’Austràlia, Amèrica i Papúa Nova-Guinea. A Catalunya es feien d’escorça vegetal o de fullola i a ciutat també es feien de cartó. També se’n coneix l’existència a l’Aragó, Àlava i la regió de Llió, com  a l’illa de Sicília.

Consisteix en una vareta planera o llengüeta de canya o fusta més o menys rectangular d’uns vuit o deu centímetres de llarg i amb les vores arrodonides, on s’hi fa un foradet per on s’hi lliga un fil de llana d’uns quatre pams. A la punta del cordill s’hi fa un anell pel que es fica el dit per subjectar-lo i així es fa giravoltar amb rapidesa, cosa que produeix un brunzit intens i agut. Molt més senzill encara!

Com que no dona gaire feina, proveu de fer-los home, i després, a practicar!