Cal aplaudir la mort?

Cal aplaudir la mort?

Jesús Ventura

Porto uns quants dies donant-li voltes a aquesta columna d’avui. La idea em va sorgir quan em vaig preocupar de saber si en les gal·les dels GAUDÍ i dels GOYA havien honorat la memòria de la bona amiga, compositora i actriu Pepita Llunell, una faceta, aquesta última, que segurament molts ja havien oblidat. Recordo una memorable vetllada compartint timba de cartes fictícia amb l’Enric Pous i en Martí Galindo per a un programa Nydia de TV3 en què recordàvem l’enyorat Fèlix, el mestre Martínez Comín, la seva mitja taronja, l’amor de la seva vida.

I a la vegada rememoràvem també els seus primers temps com actriu, ja des de petita, quan formava part del quadre infantil de Ràdio Barcelona, quan s’iniciava en la companyia d’Adolfo Marsillach, etc. I les seves intervencions a la televisió, al teatre i al cinema, a les pel·lícules La ciutat cremada, La plaça del Diamant, Victòria, i a Tatuaje i Bilbao de Bigas Luna. I sí, els GAUDÍ primer i els GOYA la setmana següent, se’n van recordar de la Pepi. I me’n vaig alegrar molt.

Però em va molestar una mica l’actitud del públic amb els aplaudiments. Ja el fet d’aplaudir la mort o els morts em sembla estrany. Crec que, com titula el periodista Iu Forn en el seu comentari a EL NACIONAL.CAT del passat 14 de febrer, sembla que usem la mort aliena per a l’ego propi. Algú, algun dia va pensar que calia fer-se notar i demostrar públicament el seu dolor aplaudint el pas d’un fèretre, que no n’hi havia prou estant allí i demostrant el més sincer condol amb un silenci respectuós i sentit. Però si interpretem literalment el significat d’un aplaudiment, parlaríem d’elogi, d’aprovació, de satisfacció… Una cosa no s’adiu amb l’altra.

Pepita Llunell i Sanahuja

Hi ha encara una altra consideració que podria matisar aquesta interpretació. Algú em deia: si el mort és d’un artista, l’aplaudiment és el premi més preuat per aquells que viuen als escenaris i, per tant, se’ls premia amb aplaudiments per tota una vida. Podria acceptar-ho, però aleshores, un in memoriam com el dels GOYA hauria de tenir un gran aplaudiment general i uniforme per a tots i no anar fluctuant depenent de la persona que surt a la pantalla. O és que fins i tot després de morts han de patir una valoració popular de la seva actuació a la vida? Potser no caldria…

I encara hi ha qui diu que es tracta d’una reacció espontània, que quan surt la foto de l’Ana Diosdado o en Sazatornil la gent aplaudeix més que amb l’actor de doblatge Alfonso Valiño o el productor Manel Vicaría, els que serien els dos últims de la llista per ordre alfabètic. Quina llàstima que al final se’l saltin i ens posin a la Lina Morgan per provocar l’aplaudiment final. En què quedem: espontani o preparat?

Rosa blanca MurielJo crec que no cal aplaudir els morts, ni la mort. Cal respectar-los amb afecte i sentiment. Els minuts de silenci em semblen perfectes. Però els minuts de veritat, no els del camp del Barça que duren encara no 30 segons i que posen música per disfressar-los o per ajudar a fer-los emotius. Encara si canviessin la música de tant en tant…

Voleu un minut de silenci autèntic, doncs el que es va fer al Parlament de Catalunya per la Muriel Casals. Crec que tots s’hi van posar de veritat i amb sinceritat. La prova és que si el cronometreu (al Youtube és fàcil de fer), s’allargà fins a 1 minut i 40 segons. Potser el silenci els va fer pensar. I pensar és bo, no en tingueu cap dubte. I passa el temps que no te n’adones…