Cançó de captaire: “Dolcíssim Jesús”

De  captaires o de gent pidolant pels carrers i places de les nostre poblacions sempre n’hi ha hagut. Cada època, però, crea els seus propis “pobres”. Antigament formava part del paisatge humà de les contrades rurals el captaire ambulant que anava de poble en poble o de casa de pagès en casa de pagès, reclamant una assistència d’humanitat. Era un modus vivendi  al qual els havia portat diferents circumstàncies de la vida. El cas és que amb un cert consens mutu la vida particular de les famílies i de la població ja comptava amb aquesta anomalia social i, poc o molt, els ajudava a sobreviure. Fins i tot hi havia cases de pagès que disposaven d’un petit espai exterior adossat a l’edifici, sempre obert, per a què s’hi poguessin aixoplugar i dormir aquests caminants captaires.

Al seu torn, el captaire havia de reclamar l’ajut o la “caritat” tal com se’n deia aleshores. Aquest reclam normalment era a viva veu en forma de recitat, de formuleta repetitiva o, en el millor dels casos, en forma de cançó. Un informant del Priorat, en Ramon Argany d’Albarca, ens va cantar en una recerca de camp una cançó magnífica de pidolaire rodamon Comença dient: “Dolcíssim Jesús deu-me enteniment / feu que no visqui ni mori sens Vós un moment”, a continuació el text es desfà en alabances dels senyors als quals reclama l’ajut. Escoltem-la amb atenció.