Carta oberta a Rubén Simeó

Jesús Ventura

Carta oberta a Rubén Simeó

Benvolgut Rubén.

Cada vegada que m’enfronto amb un foli en blanc me n’adono del difícil que és expressar en paraules els sentiments, les sensacions… Com es pot escriure l’emoció, l’excitació, la satisfacció, la complaença…

El dissabte 30 de març de 2013, serà una data que difícilment d’oblidaré. A la sala 2 de l’Auditori de Girona i juntament amb els meus companys de la cobla Ciutat de Girona vaig tenir la oportunitat de compartir escenari amb tu, el que per molts ets considerat un dels millors trompetistes del món, el que ha voltat amb les seves qualitats interpretatives per tants i tants indrets del planeta, el que ha aconseguit els aplaudiments entusiastes de públics d’arreu. I ara, davant del full en blanc, el que se m’acut és donar-te les gràcies.

Rubén Simeó

Gràcies per voler compartir la teva música amb nosaltres. Gràcies per fer la teva primera actuació al meu país amb una cobla, una formació que desconeixies i que, malgrat això, no vas rebutjar com fan d’altres que sí que la coneixen, que la tenen al seu costat i que sembla que se n’avergonyeixin. Mentre, pel que sembla, les grans autoritats musicals es discutien per si la Banda o l’Orquestra haurien d’haver estat els teus primers amfitrions a la capital de Catalunya, una gran amistat entre dos trompetistes, en David i tu, ha fet possible i fàcil allò que semblava tant complicat. Recordaré sempre les teves paraules, en declaracions a TV3 en les que manifestaves la teva agradable sorpresa i la teva comoditat interpretativa amb la cobla al darrera. Com equiparaves les prestacions del nostre conjunt autòcton a les d’altres formacions, diguem-ne, “més simfòniques”. La teva honesta sinceritat ens confirma que el nostre camí no és tant equivocat com ens volen fer creure. Per aquells que fa ja uns quants anys que lluitem per reivindicar la cobla com a conjunt de cambra, la teva aportació, segurament sense tu ser-ne conscient, és importantíssima, diria que imprescindible.

Gràcies també per fer-ho tant fàcil. I és que els bons ho feu sempre molt fàcil. Podria posar uns quants exemples però no seria just amb els inevitables oblits. Els que sou realment bons no aneu de “divos” per la vida. El divisme, o més ben dit, l’actitud que entenem com a divisme, no és més que una arma de defensa per amagar les pròpies mancances. Tot i que només tens 20 anys, la teva experiència acumulada, el teu bagatge professional és immens, i saps perfectament el rol que jugues. I el jugues amb senzillesa, amb modèstia i, el que és més important, amb professionalitat, amb tota la professionalitat. Demanar, no exigir. Proposar, no postular. En definitiva, compartir, no concedir. I així és com es fa tot més màgic, més meravellós.

Espero que ens puguem retrobar ben aviat a dalt d’un escenari. No depèn de nosaltres. Per la nostra banda, des de la cobla Ciutat de Girona, farem tot el possible per explicar a qui convingui que aquest concert “irrepetible” és, precisament, del tot repetible. Que hauria de ser-ho, tant per rendibilitzar esforços (que això també compta, no ens enganyem), com per donar a conèixer al màxim de gent possible el teu art i la teva musicalitat. Però repeteixo, malauradament, no depèn de nosaltres. Ni de tu. Esperem que aquells que ho han de fer possible es posin les “piles”.

No sé si nosaltres et podrem tornar a acompanyar. El que sí sé és que el record de l’experiència amb tu ens acompanyarà a nosaltres per sempre més. De nou, moltes gràcies Rubén. Una abraçada ben forta.