Catantingues

Catantingues

Als museus, i en això el Museu Etnològic de Barcelona no és cap excepció,  a l’hora d’iniciar una recerca podem arribar a tenir certes dificultats. En la majoria dels casos és perquè tenim poca o nul·la informació sobre un objecte i costa encertar el camí on es poden recollir dades. En el nostre cas se’ns eixampla la dificultat ja que custodiem una quantitat considerable d’objectes de tipologies variadíssimes, de materials molt diversos, de procedències avui ja desaparegudes, de noms d’objectes ofegats en la immensitat dels nous lèxics tecnològics globalitzats i globalitzants… I això, tard o d’hora s’ha de superar si es pretén explicar o exhibir l’objecte en qüestió. Si, a més, aquest ja ha deixat d’utilitzar-se fa força anys i no se’n troben referències bibliogràfiques ni documentals, evidentment la cosa es fa difícil. Sovint hem de renunciar, ni que sigui temporalment, a la recerca concreta de la informació sobre un objecte.

El d’avui és un d’aquests casos. L’objecte, segons les primeres recerques, no és més que una expressió lingüística, de la qual es fan ressò alguns lingüistes, poetes, lletristes o professors, i és el resultat d’encadenar diversos mots d’una frase, en un sol mot.

Així, l’objecte que us comento avui, el poeta, professor i lletrista de sardanes Jaume Medina, té molt clar que era una expressió força utilitzada a casa seva. També la inclou en la lletra d’una sardana, “Vigatana” es diu, estrenada l’any 2006.

Cercant una mica més, resulta que segons la informació recollida pel Museu Etnològic de Barcelona, a més de ser això, una expressió lingüística, és el nom d’una masia entre Sant Miquel d’Olèrdola i Vilafranca del Penedès – Cal Catantingues – , també és un estri per a la llar de foc i finalment un estri agrícola. Són, les catantingues. Havíeu sentit mai aquest catalaníssim mot? Algú sap què són les catantingues?

Curiosa, bella i sonora paraula, que utilitza l’expressió “Que te’n tingues” per voler dir “que t’aguantis” o “que et sostinguis”, i que també s’usava per expressar els requisits de qualsevol cosa feta “amb totes les catantingues” o sigui, amb tot el necessari  perquè fos  perfecta. És també la relíquia d’un ric lèxic agrícola ja desaparegut, del  qual queda constància  al Diccionari Català – Valencià – Balear d’Alcover i Moll. I, al Museu Etnològic, tenim la referència dels objectes, que  a més poden ser-ne dos i ben diferents,  recollits per Ramon Violant i Simorra. El que voldria explicar-vos avui, ve del Molí del Feitús, al Ripollès, segons consta a les llibretes de camp de l’any 1951.

Les catantingues són, d’una banda els ganxos units per la part superior amb un arc o barreta de ferro, que serveixen per a posar i llevar l’olla del foc, penjant-los o despenjant-los dels clemàstecs”, altrament anomenats lleves del foc.

Però avui m’agrada comentar l’altra accepció, més desconeguda: són un tipus de cistells amb frontisses que es col·loquen sobre l’albarda d’un ase o una mula per transportar-hi fems. Semblant a unes alforges, però rígides. Hi ha una variant que serveix per dur cànters, generalment d’aigua. Té unes mides considerables i és fet amb una estructura de fusta en forma de tisora i la resta és de vímet sense pelar.

Vull llegir-vos, però, un fragment de la lletra que Jaume Medina va escriure en la sardana “Vigatana”.

“No hi ha res enlloc del món
de Sant Marc a Savassona,
com la plana vigatana!
de Sant Sixt a Folgueroles.
Cap llenguatge no és tan dolç
catantingues, etxabuiros,
com el bell parlar de Vic…”

Confio finalment, que us hagi interessat aquest curiós estri de transport i que hagueu considerat que ha estat explicat amb totes les catantingues…!