CD’s complusius

CD’s complusius

Jesús Ventura

Aquesta setmana hem rebut a la redacció del FES TA FESTA un gran sobre de la FSC amb unes quantes novetats discogràfiques. De tot i força.

És curiós com la producció discogràfica en el camp de la cultura popular i tradicional no baixa malgrat la crisi. Tothom fa CD’s. i de tot se’n fa un enregistrament. La oferta és d’allò més variada i, a vegades, fins i tot pels professionals, se’ns fa difícil discernir la vàlua real d’una placa.

Entenc que, en principi, caldria tenir en compte, essencialment dos aspectes. D’una banda el contingut: el “què” es grava. En aquest aspecte, malgrat crec que la majoria defensaria la subjectivitat del valor qualitatiu d’una composició, particularment crec el contrari. Potser el gust pot ser subjectiu, però la qualitat no. Objectivament, hi ha obres bones i dolentes. Que agradaran més o menys, si. Però els edificis mal fets cauen; els menjars mal cuinats no agraden; i les músiques mal escrites, no valen res. Potser faran guanyar molt diners a algú, però per mi, no tenen cap valor.

L’altre aspecte seria el “com” es grava. I aquí sí que l’experiència personal em permetria omplir 200 columnes en les que us en podria explicar de l’alçada d’un campanar. Sempre m’ha sorprès que un grup de rock pugui necessitar un mes sencer de recolliment en una espai aïllat, en plena natura, amb molta herba i amb totes les comoditats i luxes, per tal de parir un CD de 10 temes musicals en els que no s’hi utilitzen més de 6 instruments ni més de 5 acords diferents per cançó. I que en canvi una orquestra simfònica en pugui tenir prou en 2 o 3 dies per enregistrar una simfonia.

I en el camp de la cobla, del que us en puc parlar amb més coneixement de causa, també hi ha fets inusuals, quasi esotèrics. Un CD amb 12 sardanes pot necessitar 2 dies d’enregistrament i 3 de mescles o bé un parell de dies en total i encara sobrant temps. I no per la qualitat de la cobla, no. Simplement pel criteri artístic que s’hi apliqui. Trobar la “rever” ideal, potenciar les freqüències idònies, escollir la millor presa o corregir els errors quasi imperceptibles demana temps i dedicació. I no tothom hi està disposat. Ni tant sols preparat.

Al cap i a la fi, tots els CD’s aniran a parar al mateix lloc. Amb sort, se’n vendran un parell de centenars. De fet, generalment, se’n fabriquen 500 còpies perquè no se’n poden fer menys. La distribució als comerços serà pràcticament nul·la (si no se’n cuiden els mateixos intèrprets o promotors); en poques setmanes el trobaràs a Internet amb lliure accés per a tothom; i ni com a autor, ni com a intèrpret, en trauràs ni cinc de calaix.

Afortunadament fer un CD, en el ben entès que els intèrprets ho faran sense cobrar, no és car. A més, les noves tecnologies domèstiques permeten una gravació i una realització també molt menys costoses que abans. Potser per això se’n fan tants.

Francament, potser no caldria. Hi ha coses que més val no ensenyar-les. I depenent de com estiguin fetes, encara menys. A vegades, alguns CD’s em recorden els panellets que fan els nens a l’escola per Tots Sants. No és el meu cas, no cal dir-ho. Però sé que hi ha qui els arriba a tastar, fa veure que li agraden, però els acaba llençant a les escombraries.