Correspondència

Correspondència

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Amb la Montserrat ens ve de gust que arribi el proper cap de setmana perquè exercirem el dret d’avis. Això d’estar amb la descendència, de tant en tant, (ei, tampoc cal abusar,eh?) dignifica.
Estic delerós pel retorn de la mainada perquè tenim feina pendent per despatxar sobre comunicació. Res, l’embolic aquest de les xarxes socials. Sí, la bogeria aquesta de contactar amb la gent via Messenger, Facebook, Twitter…
D’acord, reconec que té avantatges. En cosa de segons arribes lluny, és econòmic però, què voleu que us digui, allà on pugui arribar una carta, millor.
No hi puc fer més, tota la vida que ho he viscut així. Allò de veure pedalant en bicicleta pels carrers el Sr. Carter uniformat i carregant al damunt una cartera farcida de cartes, marca.
Ara, qui els veu i qui els ha vist els carters. Gairebé són irreconeixibles. Si avui en dia te’n trobes algun, sobta i tot. Des que reparteixen la paperassa estirant un carretó en mà em fa l’efecte com si anessin a comprar al mercat verdura. Potser qualsevol dia d’aquests, en comptes de portar-me cartes a la bústia m’hi deixaran un enciam. Com canvien les coses!
Mireu si arriben a variar els costums que, la darrera vegada que vàrem tenir a dispensa els néts, vaig descobrir atònit que no havien escrit mai una carta. No m’ho podia ni creure, en tota la seva vida no havien enganxat amb la saliva un trist segell, ni tampoc encolat un sobre amb la llengua.
Així que, ara, quan vinguin a casa, farem un intercanvi. Ja ho vàrem pactar. Ells ens ensenyaran a potinejar això dels correus electrònics, mentre que la Montserrat i jo els explicarem tot el que cal saber per fer una carta com Déu mana. Ja em veig explicant com es fa per redactar un text, per què serveix el remitent o portant-los a l’estanc a comprar segells.
Per cert, un vell amic, quan de jove feia la mili, va fer arribar a un soldat conegut seu, destinat en un altre campament, una carta. En ella el saludava i li explicava “batalletes”. El curiós del cas és que, quan va anar a comprar segells, descobrí que no emportava ni cinc de calaix. Així que, decidit dibuixà en el sobre un segell i afegí el següent comentari adreçat al carter: “De soldado a soldado, paga el estado”. La carta arribà al seu destí.

Una abraçada ben forta i… fins a la propera!