Dijous gras, divendres magre

Jesús Ventura

Dijous gras, divendres magre

El dijous anterior al Dimecres de Cendra, conegut, popularment, com a Dijous Gras, és el tret de sortida tradicional a les festes de Carnaval arreu del país. És el dia en què s’escenifica l’arribada del Rei Carnestoltes, el dia assenyalat en què pronuncia el seu discurs incitant a la gresca i la gatzara. I en aquest dia és costum també celebrar àpats familiars que tenen per protagonista tot tipus de menges que combinen els ous amb la carn.

Aquest és el dia de l’any en què moltes llars mengen truita de botifarra, coca de llardons i botifarra d’ou per esmorzar, per dinar o per sopar, una reminiscència dels greixosos àpats que tenien lloc quan, per Quaresma l’abstinència era obligada per a tothom.

Perquè, encara que alguns no s’ho creguin, no fa pas tants anys que aquest fet era una realitat quotidiana. Tots els divendres de Quaresma la carn estava quasi bé prohibida. Una circumstància que encara podem trobar reflectida en molts àpats i menús a algunes escoles o empreses. Cada vegada menys, és cert. Ara som un en país laic i si s’arribés a sospitar que aquesta ocasional programació gastronòmica té alguna cosa a veure amb la religió, a algun responsable se li podria caure el pèl.

En definitiva, l’arribada del Carnestoltes és una via d’escapament. O més ben dit, la darrera oportunitat de fer el cafre en tots els sentits abans que la Vella Quaresma ens moderi i ens alliçoni, ens commini els excessos i ens faci una bona retallada a la disbauxa.

I al pronunciar la paraula retallada no puc evitar fer un paral·lelisme amb la situació econòmica i política actual. Sembla com si el govern estigui exercint de Vella Quaresma després d’un temps d’excessos i dispendis descontrolats per part dels carnestoltencs mandataris anteriors, ara a l’oposició. O aquesta versió o la totalment oposada. Depenent d’on arribi. Però en el fons, podem veure que tot és cíclic. I la cultura popular, amb la seva immensa saviesa, ens recorda la història i ens marca el camí. I després d’una època de vaques grasses, ara toca estrènyer el cinturó i passar-les magres. I si en el calendari festiu els protagonistes són sempre els mateixos, en la vida política, l’alternança fa que els rols sovint s’intercanviïn. La diferència és que a l’imaginari popular no hi ha bons i dolents, tothom fa el seu paper i l’ha de fer; és absolutament necessari per l’equilibri, perquè al final del cicle les coses tornin al seu lloc i pugui recomençar tot de nou. I en política penso que és el mateix, encara que molts s’entossudeixin en no acceptar-ho i en buscar culpables cap a una o altra direcció.

Em podreu tractar d’ingenu. Pensareu que frivolitzo amb un tema massa seriós. Però només heu de tirar d’hemeroteques i fonoteques i veureu que no estic tant lluny de la realitat.

Només em corseca una pregunta a la que no trobo resposta: el fet que al Carnestoltes se l’anomeni Rei té també alguna connotació amb la crisi econòmica actual? I encara una altra: sabeu si al Rei Carnestoltes se li coneix algun gendre?