Directius policefàlics

Jesús Ventura

Directius policefàlics

En els darrers anys, ha anat prodigant-se, entre la gent que es dedica al món de la cultura popular i tradicional, un tipus d’individu que pot arribar a assumir fàcilment quatre o cinc càrrecs a l’hora, i on dic càrrecs, podria dir tasques, feines, responsabilitats… No puc amagar a aquells que em coneixen que aquesta columna apunta traços autobiogràfics, però normalment, els columnistes ja ho fan això de parlar del què els passa a ells mateixos.

La realitat és que aquella dita castellana que parla de “los mismos perros con distintos collares” l’hem haguda de citar i repetir força vegades quan en una reunió o en un acte concret ens acabem trobant sempre els mateixos, fins al punt que en alguna ocasió ens veiem quasi obligats a aclarir: no, però avui no vinc com a President de tal entitat, avui estic aquí com a director d’aquesta altra, o com a vocal d’aquella de més enllà…

I m’imagino que en d’altres àmbits deu passar més o menys el mateix. Inclús és un fenomen que podem patir de manera transversal i trobar un directiu d’una associació filatèlica en una junta d’una colla gegantera o el d’una colla castellera en un club de natació. Crec que podria posar noms i cognoms als exemples.

No vull dir que aquesta pràctica sigui necessàriament dolenta. És evident que hi ha qui neix per ser directiu, per organitzar, per manar. Hi ha gent que serveix per això i, normalment, són persones que després no els sap greu arremangar-se i posar-se a treballar com el primer. Gent que té una empatia especial amb aquells que han de rebre les seves ordres. Gent necessària per coordinar i dur a terme els projectes, per menar al voluntariat cap a aconseguir grans i espectaculars fites associatives.

Però jo crec que el què passa avui en dia no té res a veure amb el que acabo de dir. El què ens passa actualment és que som pocs, que el voluntariat ha minvat de manera espectacular i que només ha crescut en una cosa: en l’edat. Que molts dels que ostenten càrrecs directius s’hi han trobat de casualitat, quasi per accident, sense massa vocació, i que malgrat tothom hi posa el coll i s’esforça tot el què pot, la realitat és que l’exigència és molta i, més enllà de la feina professional necessària del dia a dia, el temps no sobra i cal dedicar molt de temps per entendre els paperams d’una subvenció, per contactar amb actuants, per organitzar actes, etc.

Cal recuperar el voluntariat de qualitat que ha fet fort històricament el nostre teixit associatiu; cal incorporar nous elements que descobreixin i s’apassionin per les nostres activitats. No vull entrar en el tòpic de que cal joventut, que també, és clar; el que cal és gent que treballi. Ens calen mans per teixir i per construir el futur cultural d’aquesta Catalunya sobirana que anhelem.

I em permetré un parell de “boutades” finals: mireu si hem d’estar fotuts de gent que, fins i tot els músics arriben a presidents. I també us diré que la majoria d’aquests directius polièdrics que conec són homes. I què? Em direu… Doncs està clar. No em direu que mai us heu sentit allò que els homes no poden fer dues coses a l’hora?