El convent de la punxa
Grup CAFETERA EXPRÉS

El convent de la punxa
Grup CAFETERA EXPRÉS

La cançó que sentireu és interpretada pel grup Cafetera Exprés.

Va ser enregistrada al disc “… i res més”

Un dels membres principals ens diu:

La Cafetera es va crear l’any 1992 i es va tancar l’any 2002. Estava formada íntegrament per músics del Camp de Tarragona i va néixer per ser una formació de ball tradicional; al cap de poc temps de funcionament ja fèiem més temes cantats que instrumentals però tots ballables: (masurques, scotich, vals, polques, tarantel·les, etc). Això enllaçava amb el nostre tarannà que era d’humor amb tocs marranets i escatològics. La majoria de les cançons eren pròpies,  però no era el cas del “Convent de la Punxa”. Aquesta cançó jo la sabia de quan anava a l’escola; la cantàvem per fer emprenyar els capellans, anys desprès la vaig recuperar i la vam gravar en el primer dels dos CDs de la Cafetera.

Personalment  sempre m’ha interessat el cançoner popular, de fet encara ara, dins la formació en què estic ens dediquem a cantar cançons recollides per Joan Amades amb especial preferència per les marranetes com ara: el terrisser ,el frare caputxí, el rector de Collbató, etc. però a diferència d’aquestes, que estan totes recollides al cançoner de l’Amades, el convent de la Punxa no figura enlloc o, com a mínim, jo no he estat capaç de trobar-la recollida en cap llibre , la qual cosa em porta a pensar que es tracta d’una cançó molt localitzada al Camp de Tarragona.

Quan la vaig recuperar vaig haver de telefonar als meus companys d’escola perquè m’ajudessin a recordar les estrofes que jo no sabia.

I en el seu moment van dir: Popular a Les Garrigues

Riureu una mica, avui.

“Carajillum gaudeamus
sed melior non habemus. Amén”

Allà al convent de la Punxa,
segons es comenta i es diu,
hi ha unes pobres mongetes
que han de fer molt l’ull viu:
per miqueta que es descuiden,
en resar alguna oració,
les fan gemegar una estona
punxant-les amb un punxó.

Les monges de Santa Clara
tenen figueres a l’hort:
són unes figues molt dolces,
més dolces que cap xarop,
i quan s’atansen a vendre-les
van dient per tot arreu:
“figues com les de les monges
en cap lloc les trobareu”.

Un vicari jove i guapo,
quan arriba el juliol,
de les figues de les monges
se’n menja tantes com vol:
ell se’n menja les més fresques
i com que per tot n’hi ha,
les més velles i pansides
se les fot el sagristà.