El final d’un cicle

Jesús Ventura

El final d’un cicle

Encara que prometi i juri davant del que sigui que el títol d’aquesta columna el vaig escriure abans de la futbolísticament maleïda Diada de Sant Jordi passada, segur que ningú no em creurà. La credibilitat dels periodistes, com la dels polítics, cada dia que passa està més en dubte. Però és veritat. Què caram!

El passat dissabte dia 20 d’abril, cap a les vuit del vespre, a l’exterior de L’Auditori de Barcelona, una vegada acabat el concert i després d’acomiadar-me de l’amic Albert Guinovart i dels músics de la Ciutat de Girona, amb els que acabava de compartir una altra vetllada fantàstica, vaig pensar en què el nostre concert havia estat el darrer de la Temporada de Cobla 2012-2013. I que en parlaria a LA COLUMNA d’aquesta setmana. I que la podria titular “Fi d’un cicle”.

Poc podia pensar que només unes 80 hores més tard, la repassada històrica que patiria el Barça a l’Allianz Arena de Munich, em convertiria en el més oportunista dels columnistes. Si més no, dels de cultura popular i tradicional. Encara que, si voleu que us digui la veritat, tant me fa, ja m’està bé. Aquesta setmana, les recerques espontànies al Google poden fer miracles amb l’audiència del programa.

Però deixem el futbol i retornem al que ens interessa: una nova edició del Cicle de cobla a L’Auditori que ja és història. El balanç, difícil d’analitzar. Les expectatives creades a partir dels èxits dels darrers dos anys no s’han vist reflectides en l’assistència i en el ressò mediàtic. No podem oblidar però les més de mil persones que ompliren la sala gran amb motiu del concert commemoratiu del 125è aniversari de la Bisbal; o el quasi ple que va registrar la Sala 2 en el Memorial Joaquim Serra del passat més de novembre. Però la veritat és que alguns concerts han punxat. Potser la paraula irregular seria la que el podria definir d’una manera més exacte.

I és una llàstima quan pensem que el Cicle ha estat possible amb la convergència de molts esforços: les institucions, L’Auditori i, molt especialment, els intèrprets que han acceptat el risc de la taquilla, que han estat d’acord en cobrar allò que es recollís de les entrades, que s’han encomanat a la possible assistència… I quan aquesta assistència no hi ha estat, doncs… han punxat.

Però també és aquest fet, el risc assumit pels actuants, el que, entre moltes altres coses, permetrà la continuïtat del cicle. I una continuïtat digna i normalitzada. Perquè el fet de no haver generat dèficit ha assegurat aquesta continuïtat; perquè el programa de la temporada que ve ja està totalment confeccionat; perquè els concerts del cicle de cobla estaran inclosos en el programa general de l’auditori com ho estaran els d’orquestra, els de cambra, etc.

I no ens oblidem que aquests altres concerts també han patit el mateix que els de cobla; que en el camp simfònic també hi ha hagut propostes que han punxat de públic i de taquilla. Que la crisi afecta a tots i a tothom. I sembla que, finalment, la normalització és un fet.