El titella tradicional català

El titella tradicional català

Els espectacles de titelles son representacions que en els seus orígens hem de cercar-los a les primeres civilitzacions. És un art universal que, al llarg de la història, ha modificat i perfeccionat la posada en escena.

Sovint el teatre de titelles, es considera un espectacle exclusivament per a infants, però no és així. Pel que fa a les tècniques de manipulació titellaire, cada cultura ha creat les seves. Avui podem classificar la manipulació de titelles en múltiples tècniques que van des de les conegudes i complexes marionetes de fils, les de tija, de dit o de guant, a les titelles portades entre d’altres.

El titella tradicional català és un titella de guant. És a dir animat per la mà del manipulador. Però cal distingir entre el guinyol de tradició francesa i el putxinel·li català. En el guinyol, el dit índex del manipulador acciona el cap i el polze fa anar el braç esquerre. Amb els altres dits, el manipulador belluga el braç dret del titella i quan cal mou el vestit.

El titella català es manipula amb els cinc dits de la mà, tres per al cap i dos per a les mans. És singular perquè té espatlles i això li dóna una presència molt més realista i humana que el guinyol, però al mateix temps el fa més pesat de manipular.

La pervivència de la tradició no està renyida amb l’evolució: originalment el titella era de fusta, normalment de til·ler, a finals del segle XIX es van introduir els ulls de vidre i els cabells naturals, i ara s’ha fet un pas més amb l’ús de la fibra de vidre.

Els personatges son arquetips i representatius, amb noms diferents segons el titellaire però d’aparença i personalitat típiques, són en Perico, un camperol valent i llest, el seu amic curt de gambals Tòfol, la seva enamorada Cristeta, el Dimoni Banyeta, l’amo, el representant de l’autoritat…

Les històries son de trama senzilla i sovint acaben a garrotades. Un altre dels elements clàssics és El ball del Tururut, una peça de l’obra El titella pròdig, que Santiago Rusiñol va escriure per a actors i que molts titellaires van incorporar en els seus repertoris.

Al teatre de titelles, titellaires i públic comparteixen un gran joc. Juguen a fer veure que els objectes es personifiquen.

En paraules del filòsof mexicà Víctor Molina, titelles, marionetes, ombres, objectes, autòmats i robots continuen parlant des d’allò que no té parla i sobre allò de què no es pot parlar’.

————-

Mireu aquest video de l’Edu3.cat. És realment interessant.

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=48178