Els bolets
En aquest article us vull parlar sobre les propietats gastronòmiques i remeieres d’alguns bolets. Sabem que els fongs, o bolets, per a desenvolupar-se necessiten un peculiar nivell d’humitat i calor i, generalment, els solem trobar de manera força abundosa en la brossa del bosc al cap de tres setmanes d’haver plogut.
D’entre les nombroses varietats, si ens fixem, per exemple, amb la pebrassa o pebràs (llat., Lactarius piperatus; cast., pebrazo), hem de remarcar que aquest és un dels fongs més comú en els alzinars, rouredes i boscos obacs d’arreu de casa nostra, essent un bolet blanc de gust una mica picant, i és particularment deliciós fet a la brasa amb branques de bruc o d’olivera. A més, el pebràs és un dels fongs més primerencs, car ja es comença a trobar en les darreres setmanes de l’estiu i, des de molt antic s’ha usat en la medicina popular i monàstica com antibiòtic natural. També, recentment, s’ha demostrat l’eficàcia del pebràs quan s’aplica en els casos d’inflamació de les vies urinàries.
Tanmateix, un dels bolets més populars i estimats en la nostra gastronomia és el rovelló (llat., Lactarius deliciosus; cast., níscalo), que és un fong de color ataronjat que ja els antics romans ingerien en els àpats, anomenats convivium. El seu nom, rovelló, prové de l’acte de tallar-los quan el bolet segrega un suc de color ataronjat que recorda molt el color oxidat del rovellat. El rovelló sol fer-se en boscos mixtos, especialment de pi i matolls, i acostuma a defugir els terrenys amb un excés d’aigua. Aquest bolet té un perfum boscà molt suau i la seva carnositat és dolça, compacta, densa. És un fong molt ric en l’aportació de minerals, i estudis recents de caràcter científic han demostrat que és molt apte per a reduir els nivells de colesterol.
Cal indicar que el rovelló es veu molt afectat pels processos creixents i decreixents de la lluna i, força sovint, se sol trobar corcat; en canvi, els rossinyols (llat., Cantharellus cibarius; cast., rebozuelo) i les trompetes (llat., Craterellus cornucopioides; cast., trompeta de los muertos) que ostenten, els rossinyols, un barret en forma d’embut de color groc d’ou i són força rugosos, mentre que les trompetes, en canvi, són cendroses tirant a negre, comparteixen, ambdós, la particularitat de no corcar-se i de ser uns bolets que poden ser collits en òptimes condicions força dies després de la seva naixença, i són molt aptes per a confitar amb sal i, sobretot, per ser assecats al sol per, després, incorporar-los en els guisats de carn o, també, per adobar la pasta eixuta donant-li un gust molt particular i saborós..
