Els exvots

La visita a qualsevol de les ermites escampades per la geografia catalana sempre sol comptar amb una mirada, entre la sorpresa i certa repulsió, a la paret o habitació dels exvots. Aquest espai sol estar ocupat per una munió d’estatuetes de cera, generalment imitant parts físiques del cos humà, i d’altres objectes de diversa tipologia. Alguna persona els ha ofert en gest d’agraïment vers la Mare de Déu, la santa o el sant titulars d’aquell temple per un favor rebut.

El gest de lliurar un present a un personatge sagrat després d’haver rebut un ajut extraordinari va existir en les diferents èpoques, grups culturals i comunitats de fidels. Així, la presència d’aquests objectes és un indici clar de l’efectivitat de la seva capacitat miraculosa.

El Diccionari català-valencià-balear, esmenta la connotació agraïda en la definició d’exvot: “Do ofert a una imatge religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge”. I, en consonància amb el gest, en alguna ocasió també s’ha utilitzat el mot “presentalla” que, en la mateixa obra, es defineix com una “ofrena feta a una imatge religiosa en ompliment d’un vot o en acció de gràcies”.

Aquest sentiment de gratitud és destacat per tots els estudiosos dels exvots, especialment Joan Amades, que examinava aquesta actitud d’altres i les comparava amb d’altres de semblants: “L’exvot nostre, tal com avui el coneixem, té les característiques pròpies de l’ofrena cristiana, que cal fer precisament un cop obtinguda la gràcia perseguida”.

Els exvots poden tenir diverses formes i naturalesa. Pep Vila passava llista: “Al costat dels ciris i les llànties, sovintejaven petites estatuetes de cera, reproduccions de membres i òrgans del cos que tenien relació amb el favor rebut (cames, braços, ulls, orelles,…), cabelleres, objectes personals lligats amb la gràcia rebuda (bastons de caminar, crosses, aparells ortopèdics, robes d’infants, gorres militars, roba de casament, etc)”. Més endavant esmentava “el petits retaulons toscament pintats damunt fusta, que, amb un marcat accent realista, narraven un miracle, la tornada venturosa d’una guerra, el guariment d’una malaltia, un part difícil, la sortida d’un tràngol a la feina”. I no s’oblida dels exvots metàl·lics, als quals dedica el seu estudi, que qualifica com a “més difícils de veure i admirar” ja que “encara que la majoria són fets d’encuny, elaborats en sèrie, s’han perdut o dispersat per la seva mida (majoritàriament uns 10 cm)” per resoldre que “avui dia algunes fotografies, retrats de grups, dibuixos i postals amb una explicació al·lusiva, han substituït els exvots de factura clàssica”.

Siguin del tipus que siguin, els exvots són testimonis reals de la fe en l’ajuda divina, vingui d’un sant, santa o advocació mariana, que encara existeix i es pregona.