En record de Josep Maria Andreu

Jesús Ventura

En record de Josep Maria Andreu

Avui he de buscar paraules per recordar i homenatjar a algú que precisament amb això de trobar les paraules adequades hi tenia la ma trencada.

Permeteu-me una petita “batalleta”. Si no recordo malament, era l’any 1993, quan la bona amiga Núria Feliu es va plantejar fer un disc que s’anomenaria “Us ho devia”, un títol que volia plasmar amb exactitud el deute, que segons ella, tenia amb la sardana i els sardanistes ja que en la seva llarga trajectòria no havia enregistrat mai cap sardana. La part de cobla del CD l’encarregà a la cobla Mediterrània, de la que aleshores jo n’era el director i això em permeté poder treballar amb la Núria, un veritable plaer, una gran artista que s’entregà amb totes les seves forces al projecte.

Josep Maria Andreu

Ella però volia gravar sardanes noves, allunyar-se dels clàssics de la sardana cantada que respectava i admirava però que ja havien estat molt versionades. I per aquests motiu escollí una sèrie de composicions, en la majoria dels cassos també clàssics, i encarregà les lletres a poetes i lletristes, neixent així versions cantades del “T’estimo”, de Josep Serra, o de “Magdalena” d’en Puigferrer, només per citar-en un parell.

I vaig tenir la sort que escollís també una composició meva: “L’aplec de lestany”, la sardana que havia dedicat no feia gaire anys als amics de Banyoles i que es convertí en “Vora l’estany”, després d’un petita adaptació de l’original per a cobla sola. I a l’hora de posar-hi la lletra que no tenia, la Núria em volgué suggerir alguns lletristes. Quan va anomenar el primer, en Josep M. Andreu, ja no vaig voler sentir cap més nom.

Jo no coneixia al mestre Andreu. De fet, tampoc el vaig conèixer aleshores, i no va ser fins uns quants anys més tard, que de la ma d’en Jordi Roura li vaig fer una visita a la seva petita casa, al cap de munt del carrer Nàpols, i el vaig poder saludar personalment. Però jo l’admirava des de feia molts anys. Perquè tenir el do de saber trobar la paraula idònia, fer coincidir perfectament els accents, les rimes, les mètriques, i fer-ho amb l’encert i la senzillesa que ho feia en Josep M. Andreu, és quelcom realment admirable, sobretot quan parteixes d’un original que està en una altra llengua, que prové d’una altra cultura. El que us deia. Tot un do.

Penso que en l’època que ens toca viure, en què volem explicar tantes coses al món, i en la que sembla que ningú ens vulgui entendre, potser les quartetes i el versos d’en Josep Maria Andreu podrien ser una bona eina per fer-nos comprende.

Malauradament ja no el tenim entre nosaltres. Si més no físicament. Però la seva feina, el seu llegat cultural, les seves magnífiques lletres ens acompanyaran sempre. I el seu record. Fins sempre, mestre.

http://josepmariaandreu.blogspot.com.es/