Epitafis, l’última paraula?

Epitafis, l’última paraula?

Al voltant de Tots Sants és costum visitar els que han passat davant nostre. Les visites als cementiris donen per molt, una de les moltes tafaneries que fem és la d’anar llegint les làpides i a voltes i amb sort trobem algun que altre epitafi singular i curiós.

Cal dir que aquest gènere desperta molta curiositat entre el món dels vius, així que és fàcil trobar reculls d’epitafis a les xarxes. Una observació, aquests reculls son de dubtosa rigorositat i veracitat, tant és així que molts dels epitafis més famosos de la humanitat no existeixen. Recordeu aquell de “Perdoni que no m’aixequi”, atribuït a la genialitat de Grouxo Marx?. Doncs a la tomba del més famós dels germans Marx només hi posa el seu nom, data de naixement i de defunció i una estrella de David.

Però no tot és Internet i les xarxes, de reculls d’epitafis també en trobem publicats en paper i alguns força antics i que ara ja son materials de col·leccionistes i bibliòfils. Seria el cas de “Colección de Epitafios del cementerio general de Barcelona” publicat el 1842 imprès a la impremta d’Antoni Brusi. En aquest cas aquesta iniciativa editorial volia esperonar els “clients” del cementiri vell de la ciutat a crear epitafis amb cert gust i qualitat. També trobem edicions de llibres recents on l’epitafi és el tema central com per exemple … Y en polvo te convertirás, de Nieves Concostrina publicat el 2010 amb una clara intenció d’entreteniment.

Per norma general els epitafis en els nostres cementiris són força austers, neutres i de poca genialitat o creativitat, acostumen a donar la informació justa per identificar els habitants dels nínxols, nom, cognom, dates, etc. amb l’acostumat D.E.P i poca cosa més. Vaja, com el nínxol del Grouxo. Com a molt algun té un missatge de record redactat des del sentiment més profund per les persones que l’han estimat.

Però si ens endinsem en els epitafis més creatius o més singulars hem de començar per fer distincions i clasificar-los, d’entrada identificant qui és l’emissor del missatge. Ull! que aquest tema és molt important. No és el mateix que un faci la previsió de quin darrer missatge, i en aquest cas perpetu, vol donar, que terceres persones decideixin per nosaltres. Quan són els altres que decideixen per un poden haver fins i tot venjances pòstumes de l’estil “Ara descanses tranquil,  jo també”. Per tant és aconsellable aplicar el que ens diu el refranyer popular… Si vols anar ben servit fes-te tu mateix el llit.

Un altre aspecte a tenir en compte, per poder classificar els epitafis, és la temàtica. Aquí podem trobar-hi de tot, per exemple un “Visca el Barça” n’hi ha prou per poder fer un retrat força fidel que emmarquen l’individu en unes prioritats molt concretes i que per ell el cel és un indret blau i grana.

D’altres poden ser missatges positius que des de la làpida del finat s’emeten per tranquil·litzar els que s’han quedat en aquesta “vall de llàgrimes”, al cementiri de l’Escala un difunt ens diu que “Alegre siempre”, tot un couch. Alguns volen alliçonar-nos sobre l’adveniment de la mort com a única veritat inexorable de la vida. Un dels més recurrents seria de l’estil del que es pot llegir al cementiri d’Igualada que diu “Ve mi tumba mortal i considera / el fin fatal que a tu existir espera”,  rimat i tot el missatge fa basarda.

És interessant observar epitafis que fan referència a les passions i activitats predilectes dels difunts. Joan Llamas mort el 2006 a Sant Cugat era fotògraf i actor. La darrera activitat va portar-lo a trepitjar els escenaris de ben petit i més tard fundar diferents companyies teatrals i a col·laborar en d’altres, per això no és estrany que el marbre negre que sella la seva tomba s’hi llegeix un contundent “QUE COMENCI L’ESPECTACLE !!!” tota una visió positiva ja que un altre hagués pensat que era més idoni “TELÓ!!”