Especial reserva

Especial reserva

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

La xerrameca, que contaré ara, va de veres. Si he de dir que en penso, al respecte, seré clar. No val la pena esperar massa a festejar les coses. Tira home, on vas a parar!

Fets consumats d’un temps cap aquí m’han acabat de fer obrir els ulls com a melons per a raonar el que exhibiré a continuació. Aquesta dèria  de voler guardar les coses per als grans moments, els grans esdeveniments… és un error colossal.
Setmanes endarrere al poble enterràvem un conegut d’aquells de tota la vida. Sempre havia estat un mascle robust i fort com un roure! Metge, apotecari o herborista no els feia  cap tipus de despesa. Tenia una salut que, xiquets, feia envejar.  Sovint a plaça, asseguts fent-la petar els de la quinta a l’hora de la marinada comentàvem: Ostres noi, aquest paio no s’arruga, no es cansa, no se’n constipa, no s’ofega… però ves, de sobte; catacrac! Ja no piula… cria malves al sot! I tant sa com aparentava… (Ara sí que cap dels col·legues, quan garlem a la fresca, no ens hi volem assemblar; ni de lluny amb pintura!)
Lo de ca l’Apolònia  tenia el costum de voler destapar ampolles per a les gran ocasions. Al celler hi guardava vins, caves, licors… que comprava a les botigues de queviures anomenades de  “delicatessen” somiant amorrar-s’hi en dates assenyalats. En contemplar l’estesa de begudes, es deia cofoi: Aquesta, per quan acabi la carrera d’enginyer el fill!; aquella, pel dia que em jubili de treballar; l’altra, per quan faci 75 anys de casats; la del racó, per quan naixi la néta…

Vosaltres heu llepat gota? Doncs ell, tampoc. Sí, sí, una gran bodega particular: Vins delicats, afruitats, aromàtics, de tota criança,  que si de denominacions d’orígens de punts diversos del mapa, que si d’anyades i collites memorables… I? Eh? Què? Doncs que ja ha fet tard.   Allí, guardadetes als baixos de la casa es van quedar esperant ser degustades pel vell propietari de cara a grans avinenteses.

Els que venien al darrera de seguida ho van tenir clar. Conto que la mateixa nit del seu traspàs  van obrir unes quantes ampolles de patac, recordant el difunt, engatats, alçant copa i dient allò de: Brindem, brindrem, brindola per la meva… (deixa-m’ho estar)

Una abraçada ben forta i… fins a la propera!